Explícit, implícit, necessari
Explícit, implícit, necessari, per Raül Romeva (publicat a Crònica.cat)
En ple procés pre-assambleari, ICV afronta, entre d’altres, el debat nacional. Confesso que sempre m’ha inquietat com és que, fent propostes i plantejaments al mateix nivell que moltes d’altres formacions polítiques catalanes, a ICV mai se la visualitza entre les nacionalment prou exigents. Són nombrosos els missatges que habitualment rebo en relació a que, de vegades, hi ha massa timidesa o vergonya a l’hora d’afrontar aquest debat. Aquest és un dels motius pels quals m’he adherit al ‘Manifest per unes polítiques sobiranistes a ICV’ impulsat pels companys Jordi Altarriba i Josep Maria López LLaví (autors també de l’article ICV: un vaixell que ha d’afinar el rumb publicat fa un temps a El Punt). (segueix…)
No he amagat mai les meves inquietuds nacionals i sempre he defensat l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles com a valor en ell mateix. Cap relació és eterna per definició, tampoc les que estableixen les nacions i els pobles entre ells. I molt sovint la sortida més digna a un conflicte és, tot simplement, la separació, o, almenys, la redefinició de la relació. Això sí, convé que aquesta revisió de les relacions sigui tan amistosa com sigui possible, per la qual cosa cal valorar molt bé com, quan i amb quina finalitat es planteja. Simplement per evitar mals majors, i per prevenir revenges no desitjades per part de generacions subsegüents.
Per altra banda, cada cas és diferent, i buscar referents a d’altres realitats és sempre complex, i de vegades perillós. Podem trobar processos o mètodes que ens inspirin, però és evident que cadascú ha de trobar el seu camí. També Catalunya.
El cas és que, per a mi, tant important és treballar en favor d’una societat socialment justa i mediambientalment sostenible, com fer-ho per una societat nacionalment sobirana i responsable. L’ADN d’ICV el composen pilars conceptuals com Esquerra, Verda i Nacional, als quals em permeto afegir el violeta del Feminisme i el blau de l’Europeïsme. Tots són, per a mi, igualment determinants, i estan tant entrelligats entre ells que només puc entendre’ls com a parts d’un tot.
El document d’Estratègia Política previst com a Document de Treball per a la 9a Assemblea incorpora un punt, el 3.4, titulat El nostre horitzó nacional, el qual exposa en vuit subapartats aspectes com el full de ruta a curt termini, la reivindicació per un finançament just, la defensa de la llengua catalana, el dret a l’autodeterminació i l’opció per un Estat Federal plurinacional, que defineix i detalla, passant per la necessària reforma de la Constitució espanyola de 1978 i pel manteniment de relacions preferents amb els altres territoris de parla catalana. Tot plegat suposa un nivell de concreció i d’ambició molt major del que fins ara ha caracteritzat ICV, fet que certament celebro, i reivindico.
No obstant, cal ser molt conscients també que aquesta és una opció, una possibilitat de futur, la majoritària ara com ara dins d’ICV, però que en cap cas, i a parer meu, exclou o invalida d’altres escenaris de futur possibles, els quals, això sí, han de tenir com a factor comú denominador l’exigència d’un increment de l’autogovern (i això inclou la independència, opció que compta amb molts/es partidaris/es dins i a l’entorn d’ICV).
Així mateix, vull destacar un aspecte en concret: sigui quin sigui el model d’Estat final preferit: federal, confederal, indepedendència, etc… arribar-hi exigeix tenir en compte la voluntat (vinculada al Dret) a Decidir. I és que, si bé és cert que l’exercici d’aquest dret no només depèn de Catalunya, o més concretament de les seves institucions, societat civil o partits polítics, ICV no pot defugir el debat. I certament no ho fa.
Efectivament, ara toca concretar la ruta a seguir per tal d’exercir aquest Dret a Decidir, responent per altra banda a un sentir ciutadà que s’evidencia cada vegada més inquiet (hi ha qui diu perplex).
El cas és que és hora que els interlocutors de les institucions estatals, de la resta de l’Estat i també europees, siguin conscients que, si certes dinàmiques, discursos i polítiques no varien radicalment de rumb, és molt possible que molta gent, federalista per vocació, esdevingui independentista per necessitat. Em confesso una d’aquestes persones.
I és que, de vegades, toca fer explícit allò que ja és implícit, simplement per què és necessari.
Foto: Josep Maria López LLaví. Font: Vilaweb.
Dius: “Efectivament, ara toca concretar la ruta a seguir per tal d’exercir aquest dret de decidir, responent d’altra banda…” Entesos. Toca a ICV en el debat intern? O toca als partits que aposten per exercir aquest dret? Heu començat a parlar? Hi ha alguna novetat que e permeti deixar de fer vaga de bloc? O continua essent allò que tothom creu que s’ha de parlar però ningú no piula? Us faria res concretar públicament dia i hora per parlar d’aquest full de ruta?
I també dius que “si certes
dinàmiques, discursos i polítiques no varien radicalment de rumb, és
molt possible que molta gent, federalista per vocació, esdevingui
independentista per necessitat. Em confesso una d’aquestes persones.” Celebro la confessió, però tots plegats, més que perplexos, n’estem tips. Això que tu poses en condicional com a hipòtesi de futur, aquest “si les coses no canvien” ja forma part del passat. Les coses no han canviat. Podien haver canviat amb l’Estatut; no ho van fer. Podien haver canviat amb el finançament abans del 9 d’agost; no ho van fer. Podrien canviar amb la sentència del TC; no ho faran.
L’Estat espanyol no té cap necessitat de canviar res. I no perceben que la independència sigui una amenaça real mentre partits com ICV continuïn apostant per federacions impossibles. No els espanta que diguem implícitament o explícitament que podem exercir el dret de decidir. I menys encara si l’exercim per demanar una confederació.
Com pots comprovar, la meva vaga de bloc continua. Si hi ha res de nou, sisplau, m’ho fas saber. Gracies.
Em sembla bé, però la qüestió no es aquesta. La qüestió és perquè no s’imputa penalment als qui han provocat la crisi financera amb la seva bogeria especulativa. La qüestió és perquè ara s’han d’esmerçar recursos públics per “rescatar” bancs d’inversions i “xiringuitos” financers que fins ahir van saquejar tot el que van poder. La qüestió és perquè no es fot ma als paradisos fiscals, ni a les grans fortunes, ni als enormes moviments de capitals especulatius que cada dia circulen per tot el món.
La qüestió és perquè hem d’esmerçar, a casa nostra, recursos públics per mantenir escoles privades-religioses d’èlit on se separen els nens de les nenes, o se’ls hi imparteix doctrina. La qüestió és perquè el President de la Generalitat i el Conseller d’Interior han de rebre a diari els insults i desqualificacions del deslleial soci independentista de govern. Avui mateix, per exemple en el cas de la gestió per l’anulació del judici contra el President Companys.
La qüestió, és com s’ha de fer per cobrar els impostos a qui no en paga, i no em refereixo als treballadors, que prou que ja paguem. La qüestió és còm fomentem el transport públic, i les politiques socials, i ambientalment sostenibles, i còm defensem la llengua catalana, i còm ho fem per reorientar les politiques comunes de la Unió Europea, fent-les més funcionals i menys farragoses.
Les qüestions són moltes. La del dret a l’autodeterminació només és una més. Ni la més important ni la que menys. Només una més de la llista. A qui passa gana no li digui’s que tot se li arreglarà amb la independència, perquè és mentida, bé que ho saps. I si no, viatja una mica per Africa i veuràs com la independència no ha servit per sortir de la misèria. El que és corrupte ho és sigui d’aquí o de la conxinxina.
Un destacat militant independentista (aquests que tan t’agraden) em va dir que preferia una dictadura en una catalunya independent, que no una Catalunya autònoma però “sotmesa” en una espanya democràtica.
Tú mateix.
Raül,
M’han agradat molt els teus raonaments com sempre. Precisament, en l’apartat final, fas un apunt molt interessant. Jo sóc dels independentistes per vocació, senzillament perquè vaig arribar a aquesta ideologia amb 15 anyets. En canvi, parles d’aquells que poden arribar a l’independentisme forçats per la intransigència d’aquells que manin, siguin de dretes o d’esquerres. Aquest és un fet real, ja que l’actitud del PSOE en tants temes provoca un gran decensís no tan sols entre els independentistes. Realment s’ho han carregat tot, fins i tot el president de la Generalitat que era del seu partit. Ja t’he dit molts cops que jo no entenc com ERC i ICV encara donen suport als socialistes, i cada cop em sembla més inversemblant aquesta situació, ja que fins i tot la idea de tacticisme polític se’m fa incomprensible. L’estatut quedarà en no-res, com quedarà el finançament, les seleccions esportives o l’equiparació de la llengua. No és negativisme el que vull exposar, jo confio i molt amb la societat civil catalana, amb els escriptors i cantautors que salven la llengua, amb les associacions culturals d’arreu dels Països Catalans. Se’m fa difícil confiar en bona part de la classe política tal com van les coses.
En un somni, faria com una selecció de polítics que m’agraden de diferents sigles i els ficaria a jugar en un equip champions: Ridao i Romeva, Homs i Carretero, López Tena i Herrera, Beltran i Tarradellas, Zapata i tants d’altres.
Tant de bo ICV doni aquest gir necessari que l’aparti exclusivament de l’àmbit del PSOE d’aquí i d’allà. Tant de bo pugui haver una unitat d’acció algun dia amb d’altres forces nacionalistes i d’esquerres del país (CUP, ERC, al costat de les EPM, PSM, Bloc). Tant de bo!!!
salut des de Campredó
Raül, un cop més compleixes les meves esperances dipositades en la teva persona i en les del Joan H. i la Dolors Camats de fer el canvi més que generacional, d’idees, valentia, i aire fresc.
¿Els adherits o amics tenim alguna manera d’afegir-nos al manifest?
Gràcies
Raül,
fixa’t bé que ni tan sols cal fer una aposta oberta per l’independentisme, n’hi ha prou amb demanar el dret dels pobles a decidir el seu futur. Totes les forces esmerçades en el nou Estatut es podrien haver estalviat i concentrar-les en demanar aquest dret i tot seguit hauríem pogut negociar el que volguéssim fora de l’estatut per via de lleis ordinàries, perquè ho hauríem fet en igualtat de condicions. (I si l’Estatut acaba essent tombat, us recomanaria a tots aquest camí). Aquí passa com amb el divorci. Quan no hi havia divorci, l’home podia maltractar la dona tant com volgués i sabia que ella no s’en podia desvincular. En l’època dels nostres avis les dones no podien disposar lliurement ni tan sols de la seva herència; si es volien vendre quelcom del seu patrimoni necessitaven la signatura del marit. Només que haguessin pogut amenaçar amb el divorci, la seva autonomia hauria estat molt més gran de retruc, sense necessitat de canviar res més. Entre les nacions som encara en aquest estadi. Mentre no tinguem el dret al divorci sempre correm el risc de ser maltractats.
Dit això, també cal ser molt conscients de la realitat del país. Aquí convivim uns quants que ens definim com a catalans de nació i molts d’altres que es defineixen amb d’altres adscripcions nacionals. Manegar aquesta realitat és un dels reptes més grans del nostre temps.