El Líban, la UE i el camí cap a un exèrcit europeu
Finalment sembla que serà la UE qui assumirà la responsabilitat principal en la missió que NNUU preveu dur a terme al Líban. Portem molts dies seguint aquest culebrot sobre quants soldats cal aportar-hi, amb quin mandat, i sota el comandament de qui. A hores d’ara l’acord preveu: augmentar de 2.000 a 15.000 els efectius de la missió internacional, dels quals entre 5.600 i 6.900 provindrien d’Estats de
la UE; el comandament recaurà sobre França primer (fins el febrer de 2007), i Itàlia després; i l’objectiu de la missió consistirà en tres fases i començarà amb el desplegament d’una avançadeta d’efectius que permeti a l’exèrcit libanès continuar amb el seu replegament cap al sud del país. La resta d’efectius anirà arribant els dos o tres mesos següents, en la mesura que es donin les condicions establertes en
la Resolució 1701, entre les quals hi ha l’obligació que el govern israelià aixequi l’embargament marítim i aeri sobre el Líban.
Tot plegat correspon a la gestió immediata de la situació. Tanmateix, ja sabem de fa temps que malgrat que aturar la guerra és imprescindible, no és suficient, ni de bon tros. La construcció de la pau, començant per engegar un procés de pau i continuant pel desenvolupament d’un programa a curt, mig i llarg termini de rehabilitació postbèl·lica, requereix d’una voluntat política que transcendeixi el curtterminisme (i moltes vegades oportunisme) que caracteritza alguns governs, i sobretot d’una inversió econòmica i en personal molt superior a la que en aquests moments caracteritza els pressupostos dels Estats membres i de
la UE. (segueix…)
El debat que s’ha obert amb la situació del Líban -i els problemes que planteja- no és nou, com tampoc ho són per altra banda les solucions (veure per exemple l’excel·lent informe de l’International Crisi Group titulat Israel/Palestine/Lebanon: Climbing Out of the Abyss).
La UE avança a batzegades i, almenys pel què fa Política Exterior, clarament esbiaixada. De la crisi dels Balcans, resolta tardanament i de manera precària, en va quedar, si més no, la convicció que calia un ‘telèfon únic’ pel què fa a la política exterior europea, i d’aquí en va sortir la figura de l’Alt Representant. Això sí, condicionat clarament al Consell, i per tant als Governs dels llavors 15 i avui 25.
Potser aquesta nova crisi servirà per afrontar un altre dels temes pendents, la racionalització dels efectius militars de
la UE. Recordem, per exemple, que si sumem els efectius militars dels 25 estats membres comptem amb gairebé gairebé 1 milió de professionals (que costen plegats més de 160.000 milions d’euros). Només el 2% d’aquests efectius, però, participa en operacions de manteniment de la pau arreu del món. La resta es dedica a prioritzar els interessos dels Estats membres a l’exterior (vegi’s, per exemple, la recent estratègia alemanya i francesa al Congo, o els desplegaments a l’Iraq) o, en el cas espanyol, a garantir la unitat de l’Estat i evitar-ne el desmembrament, si aquest s’arribés a produir, tal i com s’ensenya a l’Acadèmia Militar.
Mentrestant escoltem contínuament (és un clàssic en
la Subcomissió de Seguretat i Defensa del Parlament Europeu) que ens calen més diners per poder dotar Europa d’un exèrcit propi, amb l’objectiu de ser més autònoms dels Estats Units, i més eficients en la promoció de l’estabilitat mundial.
Davant d’aquesta situació he de dir que no m’oposo a la creació i ampliació d’un exèrcit europeu sempre i quan es donin, simultàniament, les següents circumstàncies: que aquest exèrcit no suposi un 26è exèrcit, sinó una substitució progressiva dels 25 existents en l’actualitat; que tingui per objectiu donar suport a les operacions de manteniment de la pau impulsades en el marc de Nacions Unides; que aquesta sigui l’única via per la qual als governs dels Estats europeus se’ls permeti enviar tropes a l’estranger; que s’incrementi substancialment els recursos destinats a promoure esforços diplomàtics o paradiplomàtics (inclosa la diplomàcia paral·lela no governamental); que es doti el Parlament Europeu de plena capacitat legislativa i de control pel què fa a
la Política Exterior de manera que sigui aquesta institució europea -la única directament elegida per la ciutadania-, la que exerceixi el control sobre les operacions militars exteriors; o que es garantís una coherència de polítiques de tal manera que mentre es procura fer avançar un procés de pau en un moment i lloc determinats, no s’estigui alimentant simultàniament conflictes en altres llocs (en aquest sentit, per exemple, el desarmament nuclear ha de ser un requisit universal, així com l’establiment d’un Acord Internacional sobre Transferències d’Armament).
Ara com ara cal resoldre la dimensió immediata de la crisi al Pròxim Orient però, al mateix temps, seria bo també que veiéssim també l’oportunitat de dur a terme alguns canvis estructurals en el si de
la UE per tal de resoldre aquells aspectes que han dificultat, per exemple, una millor política preventiva i una resposta més eficaç davant dels fets viscuts a aquella zona (i a d’altres) aquest estiu.
Gràcies per aquesta visió des d’Europa Raül. Esperem que algú dissenyi clàrament les funcions de la FINUL actual i que sigui alguna cosa més operativa i presencial que el contingent que hi havia fins aleshores, més simbòlic i presencial que no pas res, perquè el feble govern del Liban i els funcionaris del partit de Déu se l’han passat sempre pel forro. I no diguem res del mateix exèrcit IDF israelià que quan ha fet incursions era qui deia el que volia, i si ho volia dir.
Una pregunta, per quan un FINUL als terriroris ocupats del West Bank i Gaza? De fet, és molt diferent del que passa al Líban, amb importants connexions per descomptat, pero fa molts que l’exèrcit israelià no compleiz les resolucions del’ONU, ni el tractat de Ginebra amb els pressos, ja que ells ho consideren de guerra, i per altra banda la ferotge ocupació i abús militar contra la població civil.
Ai, ens queda molt a recòrrer, patir i treballar.
Salut, i gràcies