Raül Romeva i Rueda

La Cara: La setmana passada centenars de persones se sumaven a les reivindicacions del moviment feminista i als actes de denúncia arran de la persecució política, judicial i policial de dones que han avortat i de professionals que practiquen interrupcions voluntàries de l’embaràs promoguda per sectors fonamentalistes religiosos i amb el suport dels sectors més reaccionaris de la dreta i de l’església catòlica. La Creu: Diumenge milers de persones participaven en un acte de suport d’un concepte de família que, de manera totalment eufemística, alguns anomenen ‘tradicional’ (per cert, estranya -o no?- coincidència política amb la presència a l’acte de Duran i LLeida i Dolors Nadal). Es tracta, només, d’un afer que puguem relacionar amb una determinada fe religiosa? En absolut. Ahir dilluns, una de les periodistes que segueixo amb més atenció, Ana Carbajosa, (segueix…)

corresponsal de El País a Brussel.les, interessant no només pels temes que sol tractar, sinó per com els tracta, ens aportava una nova perla per a la reflexió amb el reportatge ‘Recomponer la honra es gratis en Bélgica‘, en què analitza la pràctica que moltes noies d’origen musulmà practiquen, ja sigui voluntàriament o condicionades per l’entorn, i que consisteix en la reconstrucció de l’himen (himenoplàstia) per tal d’aparentar ser verges i no posar en risc ‘l’honor’ de la família. Pràctica, aquesta, no gaire lluny conceptualment a la mutilació genital femenina.

Tot plegat té a veure amb un aspecte tant controvertit com necessari d’abordar sense demagògies com són les qüestions de salut sexual i reproductiva.

El rerafons d’ambdues pol.lèmiques, em temo, és el mateix: la por i la hipocresia. Por, per una banda, del què diran, o de les conseqüències que poden tenir sobre elles o el seu entorn vulnerar certes normes socials (compte, però, que en el cas musulmà l’assumpte en molts casos és realment preocupant, ja que són moltes les noies que han estat assassinades, fins i tot pels propis germans i pares, en el context dels anomenats crims d’honor).

Però per altra banda hi ha la hipocresia, aspecte aquest prou important com per aturarnos-hi una estona. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, es considera hipocresia [s. XIV; del gr. td. hipokrisía ‘representació teatral’, der. de hipokrínomai ‘respondre; representar un personatge’] el següent: f Simulació de qualitats i sentiments, especialment religiosos.

Doncs bé, aquesta va ser l’actitud que determinats sectors ultracatòlics del Parlament Europeu van tenir ara fa dos dimecres quan van recolzar (tot i que varen perdre) que l’informe sobre els drets de la Infància (Agnellili) contemplés la prohibició d’anar a escola amb el tradicional mocador o la hijab. Tal i com es recull en aquesta crònica que Eliseu Oliveres va fer per a El Periódico, pretendre defensar aquesta prohibició argumentant que les nenes musulmanes tenen el dret d’escollir si se’l posen o no és manifestament tendenciós. Primer, perquè ni aquestes nenes acostumen a tenir la llibertat per poder-ho decidir, com tampoc la solen tenir aquells nens i nenes que són batejats, o fan la comunió. En un i altre cas, i és normal i respectable que així sigui, els nens i nenes segueixen les indicacions dels pares i mares. I segon, perquè és precisament l’educació la que farà que, un cop adulta, la nena decideixi si segueix amb la línia de creences que li ha vingut per via familiar, o no. Per tot això, vaig votar en contra d’aquest redactat ja que em semblava que, com deia al principi, un redactat hipòcrita, parcial. Per altra banda, sí sóc totalment partidari de fer un debat clar, obert i transparent sobre la laïcitat de les institucions a la UE, inclosa l’escola. En allò amb què no estic d’acord, però, es en posar al mateix nivell aqeust debat amb el que ens ocupa en aquest apunt: el dels drets de salut sexual i reproductiva. Per a mi és un error compara el debat sobre laicisme, que insisteixo, cal tenir-lo, en relació als símbols i les doctrines presents en les institucions públiques, i una altra cosa són els drets de les dones, especialment quan aquests afecten directament la seva salut. En aquest sentit, sóc totalment partidari de la prohibició estricta, i per tant necessària persecució, de pràctiques que, com la mutilació genital femenina, comporten una agressió física.

Tornant a la qüestió de la hipocresia de l’ultracatolicisime, aquesta arriba no ja a la retòrica sinó a la pràctica quan, amparant-se en l’anonimat, el qual per altra banda considero condició indispensable en casos d’interrupció voluntària de l’embaràs, algunes d’aquestes ‘famílies tradicionals’ acudeixen a les clíniques que tan denúncien públicament (igual com abans viatjaven a Londres) en trobar-se que alguna noia/dona propera ha quedat embaraçada de manera ‘inoportuna’.

Per últim, no deixa de ser sorprenent que els màxims portaveus d’ambdues causes solen ser homes, ja siguin imams, cardenals o mirós i ardèvols. La qual cosa no fa sinó augmentar la meva perplexitat davant la facilitat (fins i tot podríem dir-ne poca vergonya) que molts homes tenen a l’hora decidir sobre els drets de les dones, especialment en relació als drets de salut sexual i reproductiva.

Avui a la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats al Parlament Europeu (FEMM) analitzarem aquesta qüestió dels drets de salut sexual i reproductiva, aspecte que, per altra banda, ja no podem abordar en termes estrictament d’un estat membre sinó que necessàriament cal afrontar-lo en la totalitat de la UE.

En altres paraules, tan preocupant em sembla la trobada al Palau de Congressos de diumenge, com la polèmica sobre el vaixell/clínica holandès que practicava avortaments a Portugal o l’intent (frustrat) de sectors ultraconservadors polonesos de prohibir, per llei, qualsevol supòsit que permetés avortar (veure apunt anterior Polònia i el dret a l’avortament ). A aquests elements propis de la dreta ultracatòlica, però, cal afegir els que provenen també dels sectors més conservadors del món islàmic, cada cop més presents a casa nostra.

L’objectiu?: establir uns marcs institucionals, nacionals i europeus, que garanteixin, per sobre de qualsevol doctrina fe o religió, el dret a les dones a decidir sobre el seu propi cos.

(Nota: per cert, en arxiu adjunt podeu trobar la Moció que ICV va presentar al Congrés de Diputats abans que finalitzés la legislatura en relació, precisament, al dret de les dones a decidir sobre la seva pròpia maternitat)

Foto: Celebració de la missa al Palau de Congressos en favor de la ‘familia tradicional’. Font: Oriol Duran, El Punt