Raül Romeva i Rueda

Cal agrair el detall que la primera visita oficial del novament nomenat Ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, així com del Secretari d’Estat per a la UE, Diego López Garrido, hagi estat trobar-se amb els eurodiputats i eurodiputades a Brussel.les. En concret, ahir dijous vàrem ser convidats per la delegació espanyola a Brussel.les i vàrem tenir ocasió de fer un primer intercanvi d’impressions amb el Ministre i el Secretari d’Estat en relació a diverses qüestions, estant moltes d’elles, sinó totes, encaminades a preparar la presidència espanyola de la UE que toca assumir el primer semestre de 2010. La llista de temes tractats és llarga. Tanmateix, vull mencionar els tres que per part meva vaig voler posar sobre la taula: En primer lloc vaig recordar que en un context en què tots parlàvem
d’aproximar les institucions a la ciutadania, i especialment el
Parlament Europeu, em semblava (segueix…)
molt important fer gestos que tècnicament i econòmicament eren del tot assumibles, i que en canvi políticament podien tenir una enorme transcendència com és el fet d’insistir en què els diputats i diputades poguéssim usar el català en les nostres intervencions en plenària. De fet, vaig voler ser molt explícit en el sentit que, tal i com ho veig, fer un gest en aquests sentit ajudaria molt a reduir la distància entre institucions i ciutadania (en aquest cas catalanoparlant) i en canvi oposar-s’hi comporta un inevitable allunyament.

Se’m va respondre, però, allò que ja sabia: primer que el govern anterior va ser dels qui més ha treballat per la promoció de les llengües en les institucions europees i que, en el cas del Parlament Europeu, s’havia aconseguit una cosa gens menor com és que els ciutadans i ciutadanes puguin dirigir-se al PE per escrit en català i rebre’n resposta també en català. Ambdues coses són certes, i gens menyspreables. Tanmateix se’m va tornar a repetir dos dels arguments històrics davant dels quals em temo que caldrà seguir contraargumentant. El primer, que no podem obrir la porta al català perquè hi ha altres 70 llengües que demanarien el mateix (obviant aquí l’especificitat del català en quant a dimensió, producció, ús, reconeixement, etc…) i que a més a més, no podíem demanar al PE que fés allò que no es feia al Congrés, la qual cosa també és certa, i precisament per això vaig recordar que, llavors, afrontem l’assumpte obertament, també, al Congrés, és clar que la decisió de Rodríguez Zapatero de nomenar Bono com a President de la Cambra Baixa ja deixa clares quines són les seves intencions en aquest sentit. Així doncs, caldrà seguir treballant de manera tenaç però ferma, i confiar en què, sinó canvien algunes mentalitats, almenys canviïn les majories.

La segona qüestió que vaig posar sobre la taula va ser la del Sàhara Occidental, recordant al Ministre la responsabilitat històrica espanyola en aquest assumpte i instant-lo a que aprofitéssim la fase prèvia, i com a molt tard la mateixa presidència espanyola de la UE, per resoldre el tema d’una vegada amb una solució que sigui acceptable per a totes les parts, però basada en el dret internacional el qual considera inqüestionable el dret a l’autodeterminació. Se’m va recordar també que en aquest assumpte ha estat la presidència espanyola qui, després del buit deixat per la marxa de Baker, ha assumit el paper de mediador i ha impulsat noves rondes directes de diàleg entre les parts en conflicte, especialment el Regne de Marroc i el Polisario. He de dir que vaig notar el ministre especialment incòmode amb aquesta qüestió, i em va sorprendre que mencionés el fet que, si realment volem resoldre l’assumpte, hauríem de deixar de fer certes coses com promoure l’acollida de nens saharauís i de fer determinades apostes públiques en favor dels drets del poble saharauí.

Finalment, en relació a les prioritats per a la preparació de la presidència espanyola de la UE, es van mencionar assumptes com la immigració o la política mediterrània, als quals vaig suggerir que caldria considerar de manera especialment central la qüestió del Canvi Climàtic i de les polítiques energètiques (en especial la promoció de la Nova Cultura de l’Energia), àmbit en el que m’agradaria veure el govern espanyol liderant una canvi de tendència i un increment del compromís en relació a les mesures que cal emprendre, les quals han de ser molt més agosarades, valentes i de mig i llarg termini que les que s’estan adoptant ara com ara. Tanmateix, també en aquest aspecte he de dir que la decisió de fer desaparèixer el Ministeri de Medi Ambient i incorporar les seves competències dins del d’Agricultura i Pesca és, ‘como poner el zorro a cuidar de las gallinas’, tal i com em va reconèixer un eurodiputat socialista a cau d’orella durant el dinar.

Tot plegat són només tres exemples de coses que estan passant ja, de bon principi, com a conseqüència de les majories sortides de les eleccions del 9M. Res que no sabéssim que passaria, per altra banda.

Aventuro que no serà una legislatura gens fàcil, i que caldrà treballar-la molt, sobretot des de la perspectiva ambiental, social i nacional, també des de l’arena europea.

Foto: Diego López Garrido, nou Secretari d’Estat per a la UE. Font: EP