Carod, embaixador de Catalunya
Les funcions del Conseller de Vicepresidència del govern català, Josep Lluís Carod-Rovira, l’han dut a fer d’embaixador de Catalunya per l’India. Circumstàncies protocolàries han fet que es passegi amb un cotxe oficial amb bandera espanyola, la qual cosa ha estat assumida pel Vicepresident amb ‘total naturalitat’. I és que no hi té més remei, per molt sobiranista que sigui. Tanmateix, per a mi això no és més que un fet anecdòtic, d’aquells que serveixen per treure punta de situacions aparentment paradoxals. En canvi, allò que més m’ha interessat de la crònica que en fa el corresponsal de la Vanguardia, Jordi Joan Baños, és que el Conseller afirma que “l’estil propi que volem donar a la nostra acció exterior (segueix…)
de la Generalitat, és no tant explicar allò que som i volem ser, cosa que ja sabem, sinó participar en els grans debats internacionals, fent un ús normal de la nostra llengua“. I hi estic totalment d’acord.
És més, aquesta és la manera com algunes persones encarem la nostra feina, especialment quan aquesta es desenvolupa en fòrums internacionals com, entre d’altres, el Parlament Europeu.
Ho he comentat en d’altres ocasions, i em ratifico, crec que la millor manera de fer bandera de país pel món és essent útil a causes globals, universals, i no tant mantenint postures resistencialistes que, per experiència pròpia, allò que generen és incomoditat i cansament, quan no rebuig, per part de persones que, de fet, haurien de ser aliades nostres.
En el temps que fa que hi treballo he pogut constatar que no hi ha res que incomodi més al Parlament Europeu que una defensa persistent, i sovint descontextualitzada, de determinades essències nacionals, ja siguin aquestes pròpies d’un Estat (vegi’s per exemple les cada vegada més freqüents utilitzacions partidistes del PP espanyol, les carregoses intervencions dels membres del Partit Britànic UKIP, les preocupants al.locucions del grup Identitat, Tradició i Sobirania, recentment creat per Le Pen i Mussolini, o les constants soflames nacionalistes grecoxipriotes, sobretot pel què fa a la disputa amb Turquia) com no estatals (i aquí entrem nosaltres, entre d’altres). Val a dir que en cap cas poso al mateix nivell unes i altres. És més, mentre m’identifico amb les segones, rebutjo de ple les primeres. El problema, però, és que per a molta gent que no coneix de prop la nostra realitat, unes i altres fan la mateixa nosa. I aquest és, per a mi, un dels riscos més preocupants, és a dir, que se’ns posi al mateix nivell que segons qui.
Vol dir això que hem de reununciar a defensar la nostra llengua, cultura, tradicions, història o voluntat nacional? En absolut. Però sí que vol dir, primer, que cal ser conscients de les dimensions (les nostres reivindicacions són legítimes, però en molts casos estan a anys llum de la situació que viuen pobles pels drets dels quals treballem, com per exemple el Sàhara Occidental, el Tibet o Timor), i segon, allò que ens cal són aliats, no enemics o gent avorrida de la nostra queixa, per la qual cosa cal saber escollir bé els moments i els contextos on es reivindiquen, així com mesurar bé el risc de sobresaturació.
Insisteixo, no afirmo en cap cas que no es tracti de reivindicacions legítimes, sino de constatar fins a quin punt poden ser més o menys útils per assolir les finalitats que es persegueixen.
Així doncs, cal dir que estic totalment d’acord amb el Conseller de Vicepresidència quan afirma que cal desdramatitzar i treballar per un benestar comú i col·lectiu, i que és precisament fent això com guanyarem simpaties i suports cap a aquelles reivindicacions pròpies que considerem justes i legítimes.
Val a dir que les institucions internacionals en van plenes de catalans i catalanes que fa anys que treballen en aquesta línia, i cada cop estic més convençut que aquesta és la manera més eficaç de vendre la marca Catalunya a l’estranger.
Si el Conseller de Vicepresidència segueix per aquesta via, cosa que espero, trobarà molts aliats i aliades al llarg dels seus viatges pel món. Bona feina.
Foto: Carod, amb la delegació catalana a Delhi. Font: ACN X. Alsinet/El Punt
Em fa molta gràcia, Raül, que algú que pertany a un partit que resta al marge (quan no és decididament col.laboracionista) de les reivindicacions identitàries i nacionals, s’atreveixi a pontificar sobre què cal fer per fer avançar el país. Recordes l’Eulàlia Vintró criticant les ajudes a l’hòquei català? Recordes en Saura titllant de racistes els que proposen que el català sigui la llengua vehicular de la societat (i per això, els immigrants l’han d’aprendre, se suposa)? Recordes en Saura afirmant que ell votaria NO en un referèndum d’autodeterminació? Recordes el vostre penós suport a l’Estatutet? O les semblances del vostre discurs amb el de Ciudadanos? O el vostre acomplexament nacional (per tant, de convicció res de res) per recollir les sobralles del vot espanyolista del PSOE de Catalunya? Després de veure la vostra política en matèria nacional, si d’una cosa no tinc cap dubte és que, el dia que la societat es polaritzi per assolir la sobirania, ICV serà amb els de sempre: els reaccionaris, el PPSOE, els que afirmen drets de Sàhara i Palestina però els neguen a Catalulnya, els que nacionalment són (ai las!) dreta pura i dura. Em sap greu dir-t’ho així, però en qüestió nacional em mereixeu la mateixa credibilitat que els lerrouxistes del PSOE català: cero Zapatero.
Precisament el que m’agrada de tu, Raül, és que no perds el temps amb les tonteries mediatico-soberanistes i vas per feina, segueix així. (Per tant no calia ni comentar l’anècdota de la bandera, no fa per tú).
…que quan passes llista de les postures resistencialistes de les essències nacionals te’n vagis fins a Turquia i t’oblidis, per exemple, del bloqueig que fa l’Estat Espanyol des de fa anys a la unificació i simplificació del sistema de patents europeu (considerat bàsic per al progrés de l’R+D+I) perquè volen incloure-hi el castellà com un dels idomes oficials.
Llàstima, també que tots aquests progressistes tant solidaris que recullen firmes i convoquen manifestacions per exigir el dret a l’autodeterminació del poble palestí, del saharaui, del kurd, del tibetà, o de tants altres, no se’ls vegi mai reclamant el dret a l’autodeterminació del poble català.
Suposo que en el cas dels palestins, saharauis, kurds o tibetans és solidaritat i drets humans o quan afecta als catalans els sembla una postura essecialista, oi?
Mare de Déu senyor, i tu et fas dir progressista? Que hauria fet Marx seguint la teoria de que més val que no en parlem si hem d’incomodar algú? Probablement s’hauria dedicat a la petanca i a fer sudokus amb en Engels ….
Què afegir que no digui en Gerard? Els fets avalen que en el vostre cas hi ha una correlació directa entre preocupació pels drets fonamentals (autodeterminació, però també llibertat d’expressió i altres) i distància de Catalunya. És molt còmode posicionar-se sobre la qüestió nacional de Collònia: tan se fot si La Vanguardia de Collònia et posa un semàfor vermell o si la policia de Collònia et fitxa. El problema és quan a algun iluminat se li acut comparar la doctrina que prediqueu pels altres i la que prediqueu a casa, exercici que serveix per detectar una incoherència de …. Collònia! D’això jo en diria espanyolisme mental.
D’aquest conservadurisme profundament provincià en voleu dir antisistema? Em sona com la COPE, que quan parlen de llibertat qui sap què volen dir…. el que és segur és que de llibertat no parlen.
Ets espanyol, aixo esta clar. No se si ets catala o d´origens catalans, si ho ets doncs pateixes el sindrome d´autoodi…i representes una part important de la gent que viu a Catalunya, que hi viuen pero que no es comporten com a ciutadans seus…perque tant els fot el que passi a Catalunya…a si ! I sobretot no molestem massa ! I a Estrasburg no se que hi fots…suposo que defensar els drets els saharauis suposo que esta molt be i fa molt progre….
Que tronat tot plegat. De vegades la realitat es massa dura. El que heu de fer almenys es lluitar perque la nova terminal del Prat se la quedi Lufthansa. Almenys els politics feu alguna cosa de profit a part d´escalfar la cadira…perque si no al final a Catalunya ni feina vosaltres tindreu i haureu d´anar a Madrid.
I no envieu profes d´institut a negociar pressupostos a Madrid…esplaieros , cumballas…mira es que sou tant burros i barruts que em feu perdre els nervis…
És òbvi que fer proclames identitàries en moments o indrets equivocats pot resultar totlament estèril. Però d’aquí a renunciar a una certa normalitat nacional crec que hi ha un bon tròs. I em sembla que ni en Raül ni en Carod ho acaben de tenir clar.
Pel que fa a tu, Raül, espero que aconsegueixis que la nostra llengua tingui la mateixa representació i es situï en igualtat d’importància que llengües d’un volum similar dins de la UE. Com que no som identitaris torracrostons haurem d’acceptar que el fet que el català no sigui una llengua estatal no ha d’influir-hi negativament. Així doncs, a fer feina.
Salut
sóc un jove republicà d’ERC.
Gent com tu i l’Herrera feu que em senti molt aprop vostre.
Salut i endavant.
Tenim moltes coses per compartir