La poció màgica

panoramix

Fa temps que busquem desesperadament una poció màgica, la pedra filosofal, la fórmula que ens permeti convertir l’aigua en vi, el plom en or, el Sant Grial de la política, l’oracle de la democràcia.

Sobre la taula tenim els tres ingredients essencials, i per tant imprescindibles, que aital fórmula reclama: l’excepcionalitat de l’actual moment nacional (arran de la inqüestionable demanda ciutadana), la urgència que suposa donar resposta immediata a les necessitats d’una bona part de la població que es troba al llindar de la subsistència, i el repte estructural de recuperar la confiança en un sistema (democràcia) que viu hores certament baixes.

La dificultat de tot plegat rau –tinc la impressió–, en la manera com combinem aquests ingredients, i en la proporció, esclar. De vegades tinc la sensació que allò que ens cal en realitat, més que un full de ruta, és un Panoràmix, és a dir: un druida i una marmita.

Personalment trobo força improbable que acabem trobant la tan desitjada poció màgica, i menys ara, que Goscinny és mort i Uderzo s’ha jubilat. Allò que uns trobaran massa sonso, a d’altres els semblarà salat. Tanmateix, penso que ha de ser possible trobar una fórmula que, si més no, ens permeti fer un bon paper a la trobada anual al bosc dels carnuts, i fins i tot, perquè no, guanyar el concurs (ni que sigui per demèrit dels altres concursants).

El President Mas va fer ahir la seva contribució a aquest caldo. La setmana vinent serà Junqueras qui hi aportarà els seus ingredients. I mentrestant la resta d’actors (polítics i socials), contribueixen al menú (com ha de ser) aportant cadascú les espècies que considera més gustoses.

Avui, mentre llegia i escoltava a uns i altres comentar com creia cadascú que calia cuinar el plat en qüestió, he recordat unes reflexions que feia Martí Anglada, que ben bé podria fer aquí el paper de druida, en l’epíleg del seu imprescindible treball Quatre vies per a la independència (Pòrtic), i amb les quals coincideixo plenament. Diu Anglada: “Un dels fets que, segons la meva interpretació, crida més l’atenció dels quatre processos d’independència estudiats en aquest llibre és –Eslovàquia al marge– que en els dos països –Estònia i Eslovènia– on les forces independentistes o sobiranistes no van formar un front únic des del primer moment, sinó que es van agrupar però mantenint una pluralitat relativa d’almenys dues agrupacions, és on hi ha hagut més estabilitat institucional i política. Més consens bàsic. En aquests dos casos, l’eslovè i l’estonià, les agrupacions plurals van mostrar sempre una solidaritat bàsica entre elles. I en el cas d’Estònia, amb una gran minoria russòfona, una d’aquestes agrupacions sobiranistes va mantenir sempre forts vincles integradors amb l’esmentada minoria”.

Així doncs, toca observar, aprendre dels altres, parlar (en públic i en privat), negociar, acordar i, sobretot, avançar, abans que el cel no ens caigui al damunt. La trobada anual al bosc dels carnuts s’acosta, i serà una contesa renyida en la qual no podem descartar res, ni tan sols la possibilitat d’acabar guanyant el menhir d’or, però més val que hi anem estudiats.

5 pensaments a “La poció màgica

  1. Ho subscric totalment! 😀
    Si us plau, els que teniu una visió panoràmica de la situació, coneixements, i influència: poseu-hi llum i ciència! Que bona falta farà!
    No deixem sols a certs dirigents Mesiànics,… perquè anem apanyats amb el seu o tot o res!
    He llegit a altres blocs que és una proposta radicalment democràtica,….
    La proposta del Sr Mas, per a mi peca de caràcter poc democràtic:
    1) si ja comença ell per imposar el seu criteri: aquesta és la meva proposta, i ho l’accepteu, com us la venc, o jo ja no convoco eleccions…. en fi, com ho diria, jo no li’n veig pas gaire.
    2) Continuem per un partit que ja posar traves i vol evitar compareixences de la seva gent a la Comissió d’investigació del cas de la família Pujol.
    Molt democràtic no sembla.
    3) De temes socials (ni de control de corrupció), ni de que no es faran més retallades, ni un esment, ni una referència!
    Molt democràtic, a mi no m’ho sembla.
    Corol·lari: ells com sempre, voldran continuar tenint la paella pel mànec, que per alguna cosa són la burgesia catalana i l’alta societat, i per a això, han de mirar de mantenir el control del tempo, tota l’estona. I d’això es tracta, proposar un procés tant llarg i esgotador d’any i mig!!! I de cercar la via més llarga i complicada.
    Ja sap bé el què fa el Sr Mas ja… el vol deixar el pati aplanat als del seu partit = la seva classe.
    Que ens els temes socials, perdoneu, però no hi he sabut pas gaires diferències amb l’acció de govern de Madrid. I jo sóc professor i ho estic patint en primera línia.
    Un plaer, poder llegir veus i opinions tant lúcides com la teva.
    I jo mai he estat simpatitzant de ICV, tiro encara més a l’esquerra… ;-D

  2. Raül,

    Si amb el que escrius vols dir que la proposta del President no és la bona, et dic que no hi estic d’acord. Tampoc hi estic en el fet de que comparis altres processos amb el nostre. Varen poder votar en un referèndum ells? Si és així, no podem comparar-nos.

    Per altra banda, tu que ets o t’has significat favorable a la independència, en unes eleccions de caràcter plebiscitari, deixaràs de votar al teu partit? (i no vinguis amb la cosa de que no poden ser plebiscitàries perquè aleshores ja no entenc res).

    I per acabar, jo que no he votat mai a ICV, et vull en aquesta candidatura. A tu, al Jaume Bosc i a la Dolors Camats. No podrieu pactar a casa vostra una cessió?. És que sinó ICV deixarà orfes als vostres votants que desitgin la independència.

  3. Bona apreciació, Raül, més encara quan acabo de veure (i de veure’t) en aquest programa, el .CAT, que no em sol agradar, i que avui ha estat especialment espès, sobretot pel paper que hi ha jugat, ben galdosament, en Josep Rull.
    Ja he vist que hi brandaves un moment el llibre de l’Anglada, que llegiré, i subscric bé les teves tesis.

  4. Sóc del teu mateix parer: la presentació de més d’una llista (que en siguin dues o tres) reforça el procés i cohesiona socialment.

    Ara, el premi al millor druida és una falç d’or (mal que li desplagui a l’Obèlix)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *