Mònica Oltra #EntreElefants, per Ferran Torrent

Dit i fet. Tan bon punt les meves llibreteres preferides em van aconseguir ‘Caminaràs entre elefants’ (Columna), el vaig obrir i el vaig fullejar. Ràpidament vaig col.locar-lo al capdamunt de la cada vegada més alta pila dels ‘pendents de llegir’. El cas és que, malgrat que encara no havia acabat la lectura que en aquells moments em tenia captivat (‘Il Guaritore’, d’Antti Tuominen), aquella enigmàtica portada d’una samarreta amb la cara de Mònica Oltra m’inquietava i em reclamava, com un imà. Així que, infidel a mi mateix (no acostumo a deixar llibres a mitges), vaig aparcar temporalment l’ecothriller finlandès i em vaig convertir en voyeur de la conversa Torrent-Oltra.

Ferran Torrent
i Mònica Oltra són dos veritables virtuosos dels seus respectius camps, dos ‘monstres’. No descobreixo res de nou dient això. Era esperable, per tant, que amb tan singulars ingredients el còctel sortís deliciós, d’aquells que deixen regust agradable i es guanyen un lloc en la memòria gustativa.

El llibre, de 170 pàgines (breu, per tant, la lectura m’ha durat, literalment, un trajecte Barcelona-Brussel.les), permet conèixer molt millor una de les persones que esmicolen (perdó, Esmicolen, en majúscula), aquell tòpic del ‘tots són iguals’.

En paraules de la mateixa Mònica, quan en Roget, un dels personatges que participa en el relat, li engalta sense embuts: “No crec en els polítics”. Ella respon: “D’acord, estem fent-ho malament, però has de creure en la política”. Ho subscric al 100%. I és que la política és massa important com per deixar-la, exclusivament, en mans dels i les polítiques. Per això també subscric una altra de les sentències d’Oltra: “La majoria absoluta no la vull ni per a mi”.

Ferran Torrent converteix l’entrevista en un viatge que transcendeix l’univers del personatge ‘Oltra’ per mostrar-nos la persona que hi ha al darrere de la icona. Mentrestant l’autor, hàbil com pocs en l’art de la subtilitat narrativa, la ironia i la crònica punyent, aprofita també el viatge per despullar-se, al costat de la Mònica. Ambdós se submergeixen en el submón del joc (un Casino), en un intent explícit de part de Torrent de posar a prova la fermesa ideològica d’Oltra . És més, entrevistat sobre el llibre, el mateix Torrent va afirmar: “M’hauria decebut si no haguera acceptat, no suporte els dogmàtics”. Així doncs, ella, que no és gens dogmàtica (en dono fe) accepta el repte, i val a dir que se’n surt prou bé.

Sigui com sigui, les preguntes de Ferran Torrent són el que s’espera d’ell: clares, directes, buscant la contradicció, iròniques, algunes fins i tot retòriques, però sempre respectuoses. I les respostes n’estan a l’alçada: fresques, honestes, matisades, contundents quan cal, però també mostrant la part de dubte, de vulnerabilitat, que fan que brilli la Mònica més humana, la persona per sobre del símbol.

He estat de sempre seguidor de tots dos. La lectura d’aquesta retrat no fa sinó augmentar el respecte que els tinc, a cadascú en la seva faceta. I m’atreveixo a dir (amb perdó del i la implicada) que potser la conversa la van començar en la categoria de ‘saludats’, però és evident que l’acaben en la ‘d’amic i amiga’.

Tan de bo la predicció que fa Torrent al llarg de tot el llibre (l’arribada del tan esperat canvi de cicle polític al País Valencià) s’acabi concretant. I encara més, tan de bo passi gràcies a un Compromís que creix i es consolida. Desconec si, quan això passi, la Mònica serà en primera línia o en segona. Això ho decidirà ella. Però, sigui com sigui, si això passa serà en gran part gràcies a ella. Així doncs, no puc sinó acabar amb un sentit: gràcies Mònica. I esclar, evidentment, també: gràcies Ferran.

Un pensament a “Mònica Oltra #EntreElefants, per Ferran Torrent

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *