Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Publicat el 24 de maig de 2011

I malgrat tot, continuen les retallades…

Una nova refexió de Krugman, de les que es fan llegir, fan pensar, i, en la meva modesta opinió, haurien d’impulsar a votar. De manera conscient i indignada, amb condicions o entusiasta, com a mal menor o amb militància, però votar al cap i a la fi. I no només per tenir majories que ens permetin afrontar les actuals crisi d’una altra manera, sinó sobretot per evitar que aquestes tinguin lloc i es reprodueixin. Veient com ha quedat el mapa polític després de les eleccions municipals (i parcialment auronòmiques), no puc evitar sentir una mena de fredor que em ressegueix l’espinada. No tinc solucions ni fórmules màgiques. No crec que ningú les tingui, perquè no crec que existeixin. Només crec en la força que tenen les dinàmiques globals. Benvinguda la indignació. La trobava a faltar. Ara només fa falta que la sapiguem canalitzar per poder sumar i influir allà on toca, per canviar majories i governs, per revolucionar conceptes com el poder. Ara, més que mai, és moment de seguir estirant, uns per aquí, d’altres per allà, fins que al final caigui l’estaca. Però hem d’estirar totes i tots, alhora, i ben fort.

Cuando la austeridad falla, PAUL KRUGMAN (a EL Pais, 24.05.11)

A menudo me quejo, con razón, sobre el estado del debate económico en Estados Unidos. Y la irresponsabilidad de algunos políticos -como los republicanos que afirman que el impago de la deuda de Estados Unidos no sería gran cosa- da miedo.

Pero al menos en EE UU los fanáticos del dolor, aquellos que sostienen que subir los tipos de interés y recortar el gasto público ante el desempleo masivo mejorará de alguna manera las cosas en lugar de empeorarlas, se topan con alguna resistencia de la Reserva Federal y del Gobierno de Obama.

En Europa, por el contrario, los fanáticos del dolor han estado al mando más de un año, insistiendo en que el dinero prudente y el equilibrio presupuestario son la respuesta a todos los problemas. Detrás de esta insistencia ha habido fantasías económicas, en particular la creencia en el hada de la confianza, es decir, la creencia en que recortar el gasto en realidad va a crear puestos de trabajo, porque la austeridad fiscal mejorará la confianza del sector privado.

Por desgracia, el hada de la confianza sigue negándose a hacer acto de presencia. Y la disputa sobre cómo manejar la incómoda realidad amenaza con convertir a Europa en el epicentro de una nueva crisis financiera.

Tras la creación del euro en 1999, los países europeos que habían sido considerados de riesgo, y que por ello se topaban con límites a la cantidad que podían pedir prestada, comenzaron a experimentar enormes entradas de capital. Después de todo, pensaron aparentemente los inversores, Grecia / Portugal / Irlanda / España eran miembros de una unión monetaria europea, así que ¿qué podía salir mal?

La respuesta a esa pregunta es ahora, por supuesto, dolorosamente evidente. El Gobierno de Grecia, al verse a sí mismo capaz de endeudarse a tipos ligeramente superiores a los de Alemania, asumió demasiada deuda. Los Gobiernos de Irlanda y España no lo hicieron (Portugal está en un punto intermedio), pero sus bancos sí, y cuando la burbuja estalló, los contribuyentes se encontraron atrapados por las deudas bancarias. El problema se agravó por el hecho de que el auge de 1999 a 2007 dejó los precios y los costes en los países deudores lejos de los de sus vecinos.

¿Qué hacer? Los líderes europeos ofrecen préstamos de emergencia a las naciones en crisis, pero solo a cambio de promesas de imponer programas de austeridad salvaje, principalmente con enormes recortes de gastos. Las objeciones acerca de que estos programas se autodestruyen -no solo causan un gran daño directo, sino que también podrían, por el empeoramiento de la crisis económica, reducir los ingresos- se descartaron por las buenas. La austeridad en realidad sería expansiva, se afirmó, ya que mejoraría la confianza.

Nadie hizo tan suya la doctrina de la austeridad expansiva que Jean-Claude Trichet, el presidente del Banco Central Europeo (BCE). Bajo su dirección, el banco comenzó a predicar la austeridad como un elixir económico universal que debe imponerse inmediatamente en todas partes, incluso en países como Reino Unido y Estados Unidos que todavía tienen un desempleo elevado y no se enfrentan a presión alguna de los mercados financieros.

Pero como he dicho, el hada de la confianza no se ha presentado. Los países europeos con problemas de deuda están, como deberíamos haber esperado, sufriendo un mayor deterioro económico gracias a los programas de austeridad, y la confianza se está hundiendo en vez de aumentar. Ahora está claro que Grecia, Irlanda y Portugal no pueden y no pagarán sus deudas en su totalidad, aunque España podría arreglárselas para aguantar.

Siendo realistas, pues, Europa tiene que prepararse para algún tipo de reducción de la deuda, que implique una combinación de ayuda de las economías más fuertes y quitas aplicadas a los acreedores privados, que tendrán que aceptar menos que el reembolso total. El realismo, sin embargo, parece andar escaso.

Por un lado, Alemania está adoptando una posición dura contra nada que se parezca a una ayuda a sus vecinos con problemas, a pesar de que una motivación importante para el actual programa de rescate fue el intento de proteger a los bancos alemanes de las pérdidas.

Por otro lado, el BCE está actuando como si estuviera decidido a provocar una crisis financiera. Ha empezado a subir los tipos de interés, a pesar de la terrible situación de muchas economías europeas. Y los funcionarios del Banco Central Europeo han advertido contra cualquier forma de reestructuración que alivie la deuda. De hecho, la semana pasada un miembro del consejo de gobierno sugirió que incluso una leve reestructuración de los bonos griegos haría que el BCE dejase de aceptar esos bonos como garantía de los préstamos a los bancos griegos. Esto equivalía a una declaración de que si Grecia busca aliviar su deuda, el BCE desenchufaría el sistema bancario griego, que depende de manera crucial de sus préstamos.

Si los bancos griegos se derrumban, eso bien podría obligar a Grecia a salir de la zona euro, y es muy fácil ver cómo podría empezar un dominó financiero en gran parte de Europa. Entonces, ¿en qué está pensando el BCE?

Intuyo que simplemente no está dispuesto a afrontar el fracaso de sus fantasías. Y si esto suena muy estúpido, bueno, ¿quién dijo que la sabiduría gobierna el mundo?

Foto: Merkel s’acosta a Rodríguez Zapatero, en una de les reunions del Consell Europeu. Font: AFP



  1. Raül, ho sento però em sembla que falten dades en el que diu en krugman. Si no vaig errat, el BCE li està dient a grècia que no li millorarà els condicions del deute fins que no tingui sota control el dèficit.
    A mi, això, em sembla just. He viscut envoltat durant anys d’un munt de persones (la majoria) irresponsables que s’han endeutat molt més enllà del que raonablement podien. I això m’ha obligat a mi a endeutar-me molt més enllà del que racionalment hauria. La gent i les empreses acostumades a viure per sobre de les seves possibilitats (ergo, amb dèficit), si volen algun dia sortir endavant, el primer que han de fer és deixar de viure per sobre de les seves possibilitats. I això no és fàcil.
    Dit això, m’atreveixo a demanar-te una cosa. En comptes de gastar esforços en intentar defensar una Grècia que ha dilapidat diners que no tenia i ha amagat els balanços amb el beneplàcit de la societat que ha votat als seus dirigents… perquè no utilitzeu les energies per apuntar a un objectiu realista, possibilista i molt més just: Demaneu el cap de la cúpula bancària de l’estat. Si salvem els bancs (i em temo que això ni tu ni jo ho podrem ja evitar), llavors, que no quedi NI UN director, president, cap de nosequé, membre del consell, etc. de cap banc o caixa. NI UN. Que marxin tots sense indemnització i amb l’amenaça de demanar-los responsabilitats A TOTS si algú es posa gallet. Humiliats i amb deshonor.

    Això em sembla que sí que es pot aconseguir. I això és una lluita que com a mínim sentarà un precedent.

  2. La democràcia espanyola i els seus politics, sota una dinàmica que sembla cada vegada més ineficient o desequilibrada, a les prioritats i les necessitats reals del país, entre altres qüestions..

    Sembla consistir en la necessitat de la població a través la seva activitat econòmica per sobreviure, de tractar de treure de la crisi rere crisi als politics que ens governen successivament, que fan el impossible per endinsar-nos en la mateixa crisi cada dia més.

    Sembla que en volta de defendre l’activitat econòmica i productiva amb equilibri sectorial a les necessitats reals del país, com deuria fer qualsevòl país normal per financiar unes despeses raonables de l’Estat, han defés les despeses de l’Estat en contra d’una activitat productiva equilibrada a aquestes necessitats reals del país.

    Activitat econòmica que sembla esdevenir cada vegada més impracticable per a la població a l’Estat espanyol fins el col.lapse actual, pels quals l’actual bombolla que afecta a tots els àmbits de l’economia sembla estimulada i creada des de la negligència de l’activitat política i pública.

    Bombolla d’una gestió de polítiques públiques i de despesa inadequada que ha contribuït entre altres qüestions a que el salari per contractar un treballador s’haja encararit i quadriduplicat de forma desproporcionada a través dels anys i siga cada vegada molt més complicat defendrel’s per l’activitat econòmica normal a l’Estat espanyol front la globalització.

    Bombolla inflaccionista injustificada per a què els treballadors resten al maeix nivell i apenes puguen arribar a final de mes, -de fet abans en cinc mil pessetes s’omplia el carro de la compra i avui amb no res ja han desparegut- sense apenes cap canvi de model productiu que justifique aquest increment artificial més que la mala gestió política pública i de despesa amb una bombolla inflaccionista injustificada a través dels anys.

    No es poden detraure diners d’allà on calen i que necessita l’activitat productiva per desenvolupar-se de forma cohesinada i equilibrada per ‘colgar-los’ on no fan falta, són molt més ineficients o contraproduents.
     

    L’exemple de crear dinàmiques molt més respectuoses en l’activitat productiva i econòmica real, molt més cohesionades i equilibrades entre els diferent sectors productius.

    O a l’inrevès l’exemple de crear dinàmiques negatives que augmenten els desequilibris i la cohesió de l’activitat productiva i econòmica d’una país ajustada a les seves necessitats reals i del moment, alhora de saber que tots els països no són igual i es poden dedicar de colp a fabricar ‘Mercedes’.

    I el contrari tampoc és pot fer incentivant la construcció i les inversions turístiques amb despeses públiques desorbitades contraproduents per a l’economia en general.
    Un país amb dinàmiques negatives i cada vegada més malalt necessitarà cada vegada més hospitals, entrant en una dinàmica negativa i un atzucat sense sortida cada vegada major.

      • És de caixò.

        O un Estat com a garant de la eficiència d’uns serveis bàsics i inversions públiques saludables ajustades i sostenibles a la realitat productiva i activitat econòmica real del país amb una legislació i orientació addient amb la creació de dinàmiques positives que no ofeguen la cohesió i equilibir del seu normal desenvolupament. 

        O pel contrari un Estat inefcient amb dinàmiques negatives trencant la cohesió i l’equilibri entre les diferents activitats econòmiques ofegan le economia amb despeses superficials i més ineficients per acabar convertint un país amb una xarxa que estimule una mena de drogodependència crònica cada vegada major i insostenible del sistema que ens hem dotat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de UE: present i futur per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent