Raül Romeva i Rueda

Coincideixo amb Jordi Pujol, i amb tantes d’altres persones, en què si avui es fes un referèndum sobre la independència el nombre de vots favorables seria força superior als que hi hauria hagut si la consulta s’hagués fet fa un any. No sé si seria majoritari. Suposo que dependria de si la pregunta inclou més de dues possibilitats. Però en qualsevol cas estic força convençut que la majoria, d’una manera o una altra, manifestaria el seu descontentament amb l’actual marc de relacions Catalunya-Espanya. I és que és més que evident que la gent, a Catalunya, està cada cop més cansada. I amb raó. Com també és comprensible que ‘des d’allà’ estiguin cansats de les nostres reivindicacions. I és que discutir sobre allò que uns i altres creiem que és obvi, excepte per a alguns professionals de l’assumpte, sol ser esgotador, la qual cosa no vol dir que no pagui la pena. (segueix…) 

Per altra banda, coincidint amb la visita a Barcelona de Tenzin Gyatso, el catorzè Dalai Lama, es fa inevitable trobar paral.lelismes entre la situació del Tibet i la catalana. Tanmateix, cal recordar que hi ha importants diferències de proporció, de context i de moment. El mateix Tenzin Gyatso feia una reflexió tan certa com important: ‘vostès, a occident, tenen una democràcia i una llibertat d’expressió que ja voldriem nosaltres’. Xina no és comparable amb l’Estat espanyol, ni en tamany, ni en maduresa democràtica, ni en nivell de desenvolupament (tot i que cal dir que sí tenen força similituds en la capacitat de fer moure els seus serveis exteriors, embaixades i federacions per tal d’impedir, allà, que el Dalai Lama sigui rebut per dirigents internacionals, i aquí, que les seleccions catalanes puguin jugar partits internacionals).  

I és que comparar la situació catalana amb la del Tibet, la del Sàhara Occidental o la de Kosova, per posar només alguns exemples, em sembla una mica exagerat. Ja voldrien a El Ayoun, a Lhasa o a Pristina tenir els espais, les llibertats i les possibilitats de què avui disposem a Catalunya per expressar-nos i manifestar-nos(fa 40 anys era una altra història). La situació catalana és força més comparable, en canvi, a la d’altres casos actualment a debat dins de la UE, com l’escocès o el belga, o fora, al Quebec.

Sigui com sigui es tracta d’una qüestió de proporcions. De la mateixa manera que trobo altament irrespectuós comparar-nos, avui, amb pobles que estan essent torturats, perseguits, obligats a exiliar-se o, fins i tot, massacrats, considero també un pèl autocomplaent creure que en la relació Catalunya-Espanya tot està resolt, que res necessita millorar i que no hi ha espai per a un debat nacional. Tot plegat, insisteixo però, sempre tenint en compte les dimensions i les proporcions dels actors, de l’abast del debat i del context.

En aquest sentit, i indiferentment de si el 2014, o quan sigui, té lloc una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya, penso que hi ha moltes prioritats i urgències a les quals cal que ens hi dediquem si no volem que els nostres eterns debats identitaris, massa vegades sobresaturats de purismes, etiquetes, acusacions fratricides, i sovint d’un excés de zel, ens facin quedar fora de joc en l’esfera europea i internacional.

Així, tenint en compte que de totes totes el futur de Catalunya passa per jugar més i més fort a Europa, cal incrementar els esforços per tal d’augmentar tant com sigui possible la presència catalana a les institucions europees i internacionals (sigui la familia de NNUU o d’altres àmbits), que és on cada vegada més es prenen les decisions que realment ens afecten. 

En segon lloc, tenint en compte que la situació que vivim a Catalunya no és excepcional en el si de la UE, potser seria hora que obrissim el debat de manera seriosa en el si de les estructures comunitàries. En aquest sentit és preocupant, vegi’s inacceptable, que determinades competències i drets que hem aconseguit respecte del govern central en un marc de descentralització negociada es vegin de sobte segrestats per alguns despatxos de Brussel.les simplement per què la majoria de funcionaris de la UE se senten més còmodes funcionant amb lògiques eminentment interestatals. Que no estranyi a ningú, llavors, que hi hagi cada cop més gent que pensi que, per ser ‘normals’ com a país en el sí de les estructures comunitàries, cal esdevenir Estat. Precisament per això trobo del tot incomprensible aquesta obsessió que de vegades trobem en certes estructures del govern central en el sentit de dedicar tants esforços per impedir una major presència de realitats nacionals com la catalana en tots aquells espais en què es discuteix sobre el futur de la UE (vegi´s, per exemple, l’actual Conferència Intergovernamental que té per objectiu redactar el futur Tractat sobre la Reforma de la UE).   

I tercer, per molt que el nou Estatut pugui semblar poca cosa i en certa manera una presa de pèl de part de Madrid (i motius per pensar-ho no en falten) és l’eina més important que, ara com ara, tenim per fer avançar l’ideal de Catalunya en aspectes tan importants i necessaris com són la millora de les infraestructures, dels serveis bàsics, o de la gestió dels recursos, a banda, també, de dotar-nos de més i millors instruments per ampliar i enfortir la presència de Catalunya al món. Ens pot agradar més o menys, però és el que hi ha. I menysprear-lo de ben segur no ens farà cap bé, ni com a poble, ni com a ciutadans i ciutadanes que aspirem a gaudir d’un Estat del benestar en condicions.

En definitiva. Tot plegat és una qüestió de contextos, de moments, de proporcions i d’oportunitats. Segurament, si fos tibetà, kosovar, palestí o saharaui parlaria en uns altres termes, però sóc català, i precisament per respecte cap a les ‘lluites’ d’aquests i d’altres pobles, no m’hi comparo. Simplement busco i treballo pel meu, pel nostre, propi camí.

Foto: Ofrena a Rafael de Casanovas. Font: Wiquipèdia