Per Tutatis!

Les aventures imaginàries del jove Verne: La porta entre els mons
Jorge Garcia, Pedro Rogríguez
Glénat.cat

Probablement aquest és l’àlbum més reeixit de tots els que he llegit fins ara de la col·lecció de Glénat que recull els guanyadors del Premi Josep Coll. La seva factura és realment bona en tots els aspectes. La història, amb una flaire juvenil encisadora, està construïda amb molta cura i funciona com un rellotge. No pretén cap innovació de cap mena sinó oferir un treball acurat que aconsegueix notablement el seu objectiu. I aquest és transmetre aquella sensació de fantasia i aventura que tant solia fer-me gaudir de menut (i no tant). D’altra banda, la decisió d’emprar el personatge del jove Jules Verne em sembla tot un encert molt ben gastat.

En termes semblants podríem parlar de l’apartat gràfic. El dibuix està molt ben treballat i resulta atractiu en el seu estil. Però, cal destriar la feina feta amb el color, que aporta aquella vessant d’època i aconsegueix crear tota mena d’atmosferes. Per la seva banda, la narració gràfica, quant al disseny de pàgines i el ritme, està molt ben realitzada en les diferents escenes de forma que s’imprimisca la tensió necessària en cada moment.

En general, com dic, em sembla un còmic d’allò més notable i estic segur que agradarà al públic juvenil al que va adreçat. Tant de bo aquesta parella d’autors puguen obrir-se camí en projectes futurs (i els continuen editant en català!).

Suéter
Esteban Hernández
Planeta DeAgostini

Amb paisatges subterranis que qualsevol valencià del cap-i-casal reconeixerà, aquesta història reflexa una anècdota que és al seu torn producte final del procés de desintoxicació de les drogues del seu protagonista. Ajuntem un psicòtic supersticiós, un escriptor pseudo-famós, una coincidència i un boig, i ho deixem rodar en un espai tancat com és el metro. Aquesta és la recepta que gasta l’autor per fer-nos passar una bona estona amb un guió més que curiós.

El dibuix resulta estrany a primer cop de vista però al final hom entén que aquest aire irreal és possiblement d’allò me? encertat. Amb un estil de dibuix més assequible s’hauria pogut mesclar amb els còmics de tradició “independent” i adulta americanadencs, però Hernandez decideix tirar per l’underground més personal, i jo sincerament li ho agraïsc. Al final, sense ser cap meravella, sí pot dir-se que és un còmic decent i sobre tot original, que no és poc. Paga la pena de fer-li una ullada.

Cuatro Ojos
Sascha Hommer
Sins Entido

Vet aquí una història del pas de la joventut a la maduresa i, sobre tot, de la drogoadicció a la desintoxicació, feta des d’Alemanya amb un gust molt “canadenc”. La historia ens endinsa en un món sense valors on, tot i el benestar material, una força invisible impulsa els personatges cap a l’autodestrucció. Però, no es tracta d’una novel·la gràfica de denúncia o de cap fresc social, sinó d’una que parla de sentiments íntims. El guió escrit calla més del que explica i confia en la càrrega simbòlica de les imatges per explicar una història que, probablement, no es pot explicar fàcilment amb paraules.

Això posa a prova un dibuix que, sense ser especialment vistós ni tenir un estil massa personal, aconsegueix d’acomplir amb èxit la seva missió. I aquesta no és altra que la de transmetre aspectes, paisatges i atmosferes que són més un reflex del cor del protagonista que de cap altra cosa. I això últim inclou al·lucinacions àcides que, per cert, són ben inquietants.

Al final, “Cuatro Ojos” és un bon còmic molt del gust del públic de la novel·la gràfica dita “independent”. No tinc cap dubte que en aquest àmbit serà ben rebut, com ho he fet jo mateix, i amb raó. Però, no sabria dir si té força suficient com per eixir del gueto.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!