El capitalisme acaba amb els vídeos a Màgica Nit

Tots els vídeos en format lliure, han desaparegut…

Gràcies a Chris Double de TinyVid per habilitar els vídeos i poder així baixar-los!!!
😉

I started tinyvid.tv to experiment with the HTML 5 video element. Now that the major video sites (Daily Motion, Vimeo and YouTube) support HTML 5 video I feel there is no longer a need for an experiemental site like tinyvid. Unfortunately the costs of running a video sharing are too high to keep operating it as an experiment. Thanks for your usage of tinyvid and enjoy HTML 5 video at the major sites. Keep lobbying your favourite sites and browser vendors to support the codecs that you wish to use. You can email admin@tinyvid.tv if you need access to a video you uploaded or have any other questions about tinyvid.

Les Cròniques de Castalla la Roja: “La Crònica de Castalla” i el greu estat del periodisme castellut


Un batlle reparteix…

Que en plena crisi capitalista, els diners del poble es gasten per a fer-li publicitat a l’alcalde de la localitat, i que aquest tinga un sou més elevat que l’alcaldessa de Palma de Mallorca, no pareix importar-li a ningú.

Un batlle reparteix fulls clandestins

Que el periòdic del poble estiga a vessar de propaganda electoralista, i escrit únicament en la llengua de l’imperi, excepte la paraula “Festa” i “Foia” (per pura vergonya), no pareix importar-li a ningú.

Un batlle reparteix fulls clandestins.

Per a anar a fer-li la pilota a alcaldes i regidors, no cal una cita amb ells. Únicament escriure un pamflet cada més, amb els diners de tots… i no pareix importar-li a ningú…

Un batlle reparteix fulls clandestins.

Que escriguen una notícia sobre Enric Valor, després de canviar-li el nom a l’institut del seu nom de forma grollera , i que les poques paraules en la nostra llengua que hi ha, estiguen mal escrites, no pareix importar-li a ningú.

Un batlle reparteix fulls clandestins.

Un jove escriu un article al bloc, des de sa casa, escoltant “Le petit Ramon” mentre beu un suc de taronja i denuncia que Un batlle reparteix fulls clandestins.

(tot i que la cançó original, es just el contrari… 🙂 )

Màgica Nit

Revifar-se amb el fred més punyent
treient fum per la boca
contrastant els graus més extrems.

Deixar que la nit fili la gelada
i que ens regali estels fins a l’alba;
que entri nítida pels vidres transparents
i ens transporti a l’univers del perfum genuí.

Raigs amb encís,
hores per ser feliç
i entendre que el món
és un joc anomenat laberint.
Amb camins sense fi,
d’altres que et tornen al lloc de sortir,
alguns que s’acaben al pou de negror.
I un, només un camí,
que et transporta, com avui,
al cel lluent d’una màgica nit
sense núvols, ni boires, ni malsons ni botxins.

Màgica nit.

Res no passa sense ser abans un somni: Un dia com a fedatàri

Una escletxa de llum el va despertar com qualsevol altre dia. Una escletxa de llum que esdevindria una petita ombra unes hores després…la rutina: meravellosa quan es trenca, i meravellosa quan la trobes a faltar!

I es que demanar la llibertat d’expressió avui dia continua sent una cosa difícil. Però el pobre il·lús no ho sabia. Pensava que la societat avançava de forma natural cap al respecte i la llibertat…i quin bleda!

Es preparà l’esmorzar com cada matí, amb un cafè que ja havia sigut escalfat més d’una vegada, i amb unes torrades amb oli per a espavilar i posar-se mans a la feina. Hi ha que estudiar, i el matí passa volant!

I vinga a passar apunts, i vinga a escriure a l’OpenOffice, i amb el missatger instantani engegat per a crear una falsa il·lusió d’estar acompanyat, i quan no, entrant a la nova xarxa social de moda a veure que han posat i que va a posar per a crear altra falsa sensació de comunitat unida. “I quins temps mes moderns! On l’abundant facilitat per a la comunicació s’ha convertit únicament en soroll, rebombori, enganys i pèrdua de temps!” Pensa ell mentre acaba de passar apunts per a l’examen de Xarxes, i apaga el navegador web.

I com Murphy mai s’equivoca, la impressora no té tinta. I a agafar l’abrig, i baixar per les escales, que ja és quasi l’hora de dinar! “Agafaré un plec de signatures per a veure si vaig emplenant-lo!” Pensa el pobre il·lús mentre, a passes nervioses, camina cap a la copisteria de tota la vida.

“I quina cua!” Pensa després d’un “Bon dia” quasi sense alè. I és que els virus i els llapis de memòria no es duen bé. I les copisteries ho saben millor que ningú!. Com sempre, analitza l’espai on es troba. Que poc que li agrada estar en espais reduïts! “Res no passa sense ser abans un somni”. Això és el que posa al eslògan de la copisteria, en un cartell bonic que hi ha a la paret de la dreta, damunt de les targetes de felicitació. Però també s’adona que és l’únic que hi ha en la seua llengua a tota la tenda…Quan per fi li arriba el torn, el pobre il·lús li dona la seua unitat de memòria a la dependenta, i espera:

– Em voldries signar per a la campanya “Televissió sense fronteres”? – pregunta el pobre il·lús amb un somriure.

Però després d’unes explicacions breus sobre de que tracta la campanya, la senyora que s’ocupa de les còpies, li respon amb un to definitiu:

– No teniu altra cosa millor que fer?

El pobre il·lús (que fins a eixe moment no ho sabia), canvia de sobte la seua concepció sobre la societat en la que vivim, tot i que ja sospitava alguna cosa. La gent que lluita per la llibertat és pot contar amb els dits de la mà, i cap perfectament en un comentari del Twitter, i el que abans era un somni, ara esdevé malson.
————————————————————————————————-

I tot aquest rollo? Senzillament per dir que hi ha que somiar per a fer coses en el món actual. Entre tots podrem aconseguir aplegar fins a les 500.000 signatures a favor de la llibertat d’expressió. A favor de poder elegir que és el que volem veure (si es que volem veure alguna cosa). A l’any 2010 ningú pot dir que podem veure i que no.

També comentar que sempre hi haurà algú que veja amb mals ulls aquesta iniciativa.Probablement no sàpiguen ni de que va la cosa, o senzillament volen censurar les veus que no pensen com ells. Però tranquils, per què “Res no passa sense ser abans un somni”. I com a única representació en la nostra llengua entre totes aquelles frases de la tenda, tenim el deure de fer-la realitat: entre tots aconseguirem aquest somni!

Salutacions a tots els fedataris!

Ser Joan Fuster

“Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meua professió, en canvi, és ser Joan Fuster.” Joan Fuster

Alguns dels més cèlebres aforismes de Joan Fuster introdueixen els “capítols” de la seva vida. Seguim la trajectòria d’un dels intel·lectuals més importants que ha donat la cultura catalana al llarg del segle XX a partir de l’arxiu literari i fotogràfic de l’escriptor i de moltes altres fonts documentals, entre elles dues entrevistes televisives que ens mostren el compromís de l’assagista amb el país, el seu afany de comprensió i coneixement i el seu sentit de l’humor.

Tot i escoltant les declaracions de més de trenta persones que el conegueren, aquesta pel·lícula construeix un retrat intel·lectual i humà de Joan Fuster, autor d’un gran nombre de llibres, sobretot assagístics, i d’articles de premsa i impulsor de la modernització del País Valencià en uns temps molt difícils, des d’una perspectiva crítica i rigorosa.

“La violència engendra violència. Però no ho oblideu- també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència i –sobretot-la veritat engendra violència.” Joan Fuster

(1)

(2)

La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians (guardonat amb el Premi Lletra d’Or l’any 1963), Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià. En aquests llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans.

font: Viquipèdia

“Ha de quedar clar que el valencià – el català que parlem al País Valencià – és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folklòric; i no, aquí hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!” Joan Fuster

Del Roig Al Blau: La Transició Valenciana

La transició valenciana va estar marcada per el conflicte entre les dos forces: el roig, els que estimàvem un País Valencià amb la senyera reial, la del penó de la conquesta,..amb la nostra senyera. Un País Valencià que aniria de la mà amb Mallorca i Catalunya, amb els qui no solament tenim una llengua en comú, sinó una cultura que compartim des de fa segles. Per altra banda estan els blaus: els que volien una comunitat autònoma dins d’Espanya, poc a poc castellanitzada, sense identitat, venuts a la “divina providència”.

“Del Roig al blau. La transició valenciana (2004) és un documental sobre la transició espanyola al País Valencià entre als anys 1975 i 1982, des de la mort de Francisco Franco fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. S’hi relata les grans manifestacions, les primeres eleccions, i la que s’anomenarà Batalla de València, a partir d’entrevistes a alguns dels actors polítics i socials que més van intervenir en aquell moment.”

Per veure’l cal Firefox 3.5!
http://www.mozilla-europe.org/ca/firefox/

(1)

(2)

(3)

Iron Maiden: Somewhere in Time


Són els meus xics!!Iron Maiden per a mi són molt grans, i sempre estan com a màxim referent musical en les meus viatges cap a la món imaginari dels paisatges i sensacions que dibuixen els acords i els “riffs” salvatges del rock and roll. Iron Maiden i el seu Somewhere in Time de 1986. Un disc polèmic per la inclusió de teclats al seu so característic (per a mi encertat).

La inicial “Caught Somewhere in Time” ja obri l’envoltori per descobrir-nos un disc ple a vessar de “riffs” ràpids i contagiosos amb solos per al record (lo millor de la factoria Maiden). Nicko porta el ritme de la bateria al límit durant tot el disc, i Adrian Smith i Dave Murray estan totalment compenetrats per a fer els solos “doblats”, marca registrada de la donzella. “Wasted Years” ens porta el so metàlic més nostàlgic dels britànics, sense ixir-se’n de la sonoritat típica dels anys vuitanta: “Don’t waste your time always searching for those wasted years. Face up…make your stand, and realise you’re living in the golden years”.http://www.youtube.com/watch?v=cOVzXYEU3Bk

“Sea of Madness” és una de les joies del disc. Una joia en brut que cal analitzar fins trobar el “feeling” que la fa imprescindible. I és el ritme trepidant, els solos, i la part melancòlica el que la fa irressistible per a tots els amants del heavy metal.

“It’s madness,

The sun don’t shine

On the sea of madness,

There ain’t no wind to fill your sails,

Madness,

When all you see can only bring you sadness

On towards the sea we go…”

I que dir de “Heaven Can Wait“? Una peça indiscutible per als directes, on el públic pren el protagonisme que es mereix, amb l’ajuda de milers de veus cantant amb Dickinson de forma magistral. Altra joia en brut: “The Loniless of the Long Distance Runner” , basada en un film del mateix nom, trenca el silenci amb els riffs inicials que posen la pell de gallina. M’encanta el so de la guitarra durant tot el disc, amb eixe so futurista, i eixa música que sembla sortida del film Blade Runner (una deles fonts d’inspiració per a l’espectacular portada).

“Strange in a Strange Land” té una línia de baix que ha esdevingut el segell personal del grup durant anys. Una de les cançons més Maiden de tot el disc. “Deja Vu” comença amb una guitarra melancòlica que pronte es converteix en un ritme accelerat de bateria i una cançó en la línia del disc: accelerada i amb unes guitarres semblants a les que emocionaren al cap del “The Soundhouse Tapes” quan Dave Murray i Steve Harris presentaren la maqueta cap a finals dels setanta.

Acabem amb “Alexander the Great“, amb l’aportació històrica descarada de Bruce Dickinson, i amb unes guitarres tallades pel mateix patró que les de “The Loneliness…” Un final genial per a un disc genial, que continuaria amb el també històric “Seventh Son of a Seventh Son”, però això ja és altra història…
Up the Irons!Podeu baixar-lo ací! 

Deu anys sense el guardià de les paraules

“Una vegada, ja fa anys, el meu amic Francesc Amorós, propietari de vella nissaga, fill i veí de Castalla, em va convidar a passar uns dies de cacera en el seu mas de Planisses. I un dia de novembre, a les primeres i quietes hores de la vesprada, vam eixir cap allí des del poble, pel camí de la Creu Vermella. Un sol pàŀlid i tebi iŀluminava de gaidó els espessos olivars i daurava les pinedes llunyedanes; sons de picarols venien de les altes llomes, i sentíem les veus allunyades i malenconioses dels mulers que llauraven per les recòndites fondalades. Al davant nostre, cap al sud, la serra de Castalla s’alçava una llarga sèrie de pics elevats i majestuosos, on s’agafaven, quiets i brillants, alguns borrallons d’esfilagarsada boira.

El peu de la serra, en la direcció de migjorn que nosaltres dúiem, s’escau a hora i mitja bona del poble. El camí, fins allí, travessa una terra bastant plana, reblida d’oliverars, ondulada lleument per les llomes que davallen dels vessants de la serralada, i tallada per rieres seques cobertes de pedregós ramblís on creix algun pi bledà i alguna aïllada mata de baladre. El colpeig de les ferradures de les mules que muntàvem feia un ressó alegre enmig del silenci quasi absolut dels olivars. Quan arribàvem a la cruïlla de camins del Llentisclar, un home vell llaurava un guaretó a la vora del camí, i ens va veure passar a cavall i amb les escopetes al muscle. Ell parà gentilment la tasca i el saludàrem. Després ja no vam trobar ningú. “

Recordem a Enric Valor! Des de Castalla, la gent que estima la seua llengua i el seu país, et recordem avui, 10 anys després de que per fi abandonares Cassana:Planisses, Gentisclar, L’Empenyador, la Serra de Castalla i tants altres indrets on els castelluts passem estones agradables, i que tu vas immortalitzar per sempre.

“On parlen la llengua que es parla a Castalla és la meua nació”