PB L'Urpa

Manchester- Barça, més pà que formatge…….

L’ Urpa ha viatjat a Manchester i ha deixat empremta. Hem estat quatre
els que, de diferents maneres i diferents procedències, hem posat els
peus a una ciutat que ni és la dels Beatles, ni és la dels Rolling,
però que respira futbol….almenys per dos dies.

Després de retards, pèrdues de vol i avaries a l’ autocar del RACC, l’ Ivan, el Jaume i el Jordi es van trobar prop dels Jardins de Picadilly, centre de la ciutat i un dels punts de trobada del barcelonisme.
El Jaume, que ja coneixia la ciutat com la seva pròpia casa, ens va guiar cap a l’hostal on vàrem fer nit. Només eren cinc minuts, però de camí la gola ja ens demanava cervesa. Vam deixar les nostres coses en una guixeta i vam agafar el necessari per viure una jornada gloriosa.
De tornada als jardins de Picadilly, ja hi va haver algún descol.locat del Manchester que bé és mereixeria un “fast food” a la cara, però el que ens ocupava i preocupava era trobar un bon indret on beure les primeres birres mentres esperàvem al Marc, que arribava més tard via Almeria, si si….”olé tus güevos”. I el vam trobar. I tant que el vam trobar. Bareto mig pijo amb una terrasseta temptadora on no van passar ni cinc segons que ja hi teníem penjada la creu i l’estelada.
El nostre anglès, senyors, és patètic. Ho vàrem corroborar en el moment de demanar (arderbiir?, pronuncià l’Ivan). Però ens van entendre. Les primeres tres paints van entrar que t’hi cagues. En dejú, sense res a la panxa, patapam!!!. Al costat nostre hi havia un tio que se’ns va acostar i ens va explicar que ell havia estat a Barcelona pel partit d’ anada i que hi havia anat sense entrada. Francament, res que ens impresionés molt. El que si ens va impressionar va ser que a la bossa que portava hi tenia un pin amb l’estelada. Evidentment, es va guanyar una birra.
El que no es pot esperar de les persones que ja han clavat la cinquena en un desplaçament és silenci. I això va ser el que ens va demanar el cambrer del bar, un tal Steven, al qual li pesaven una mica les ungles i al qual, a partit d’ aquell moment, vam començar a martiritzar amb els nostres càntics. Al crit de “We are Pacific” o “Pacific people” li vam deixar clar que, amb nosaltres, no tenia res a pelar.
El Marc va arribar just a l’ hora de l’entrepà. Un parell de paints més van donar pas a l’odissea per demanar uns cigalons. Tela marinera. Però una vegada més ens em vàrem sortir. Un de conyac, un de Bayleis i un de Marie Brizard. Els càntics ja es succedien un rera l’altre sense cap ordre ni lògica. El Joan, que ens va telefonar, n’és testimoni.
I en això, arribà Messi. Si, si, Lionel Messi va arribar a Picadilly i la plaça s’ enfonsà (mireu foto, s’hi assembla, oi?). No cal dir qui van ser els principals incitadors de la història. Una altra víctima de l’Urpa, podríem dir. En la nostra defensa cal dir que s’hi trobava a gust en el paper. I quant algú et dona peu, doncs clar………
En aquests moments el bar era un formiguer de gent. Si en arribar nosaltres érem uns deu o dotze, ara el tema s’havia desfasat. I no volíem marxar sense reclamar la nostra part, que amb la nostra conducta, bé que ens havíem guanyat a pols. “We want chupitos, Steven we want chupitos” va ser el següent càntic. I com a la terrassa no ens feien cas, doncs vam decidir liar-la a dins del bar. I van caure els chupitos.
Al voltant de les cinc de la tarda va decidir deixar el bar i enfilar camí Catalan Square, un dels altres punts neuràlgics del barcelonisme aquell dia. De camí, el nostre president, que havia perdut ja els papers, anava abraçant-se a tots els japonesos (alguns amb el carnet de soci del Barça, no és broma) que trobava perqué la nit anterior n’havia conegut un a l’hostal que era del Barça. Si ja és difícil diferenciar dos japonesos quant no has begut res, doncs imagineu-vos……La solució….saludar-los a tots esperant encertar-la. I al final, la va encertar. Impressionant trobar-lo pels carrers de Manchester. Evidentment el vàrem convidar a venir amb nosaltres. A partir d’aquest moment, en Sudoku (així el vam batejar) va flipar per un tub.
Catalan Square no ens va agradar del tot. Molt càntic “hemos venido a emborracharnos…….). Vam beure la birra de rigor i vam enfilar, prèvia foto al bar Barça que estava tancat, cap a Old Trafford.
Un amic anglès que vam trobar pel camí ens va donar les indicacions pertinents per arribar a l’estadi d’una forma més ràpida. Estava clar que era del Madrid. Ens va fer caminar 7 km per la vorera d’ un canal (the bord of the river és un nou càntic made in Urpa) on no ens vam creuar amb ningú. Bé, si. Amb una parella que feia footing i a la que vam acompanyar en el seu exercici durant uns quants metres. Més ja no podíem.
En arribar a Old Trafford…… bojos per veure alguna cosa, si podia ser amb alcohol. Però a totes les paradetes que hi havíen al voltant només es podia comprar teca. Així que vam intentar la incursió en unes carpes que pintàven molt bé. Enfilàvem ja la porta quant la seguretat ens va aturar per dir-nos…perdoneu nois, això només és per gent del manchester. I quant ens hi fixem, darrera les tanques de seguretat, tots s’havien ja girat per desafiar-nos. Com comprendreu, i disculpeu si no vam deixar l’honra urpenca ben amunt, vam girar cua i vam tornar per on havíem vingut.
I vam entrar a Old Trafford. Bufffffffff! El teatre dels somnis. Encara estava buit. Només hi érem els del Barça. I ja vam començar a deixar-nos el cor, la gola i el que fes falta. Poc a poc va anar omplint-se el camp. I poc a poc vam anar sent conscients de la realitat. L’afició del Manchester no són gent que anima tot el partit, com pot ser a Anfield o a Celtic Park. Però quan si posen tremola tot el terra, i no és una exageració. Sents el terra tremolar sota els teus peus. L’ apoteosi va arribar amb la sortida dels jugadors, amb mosaic (“esto no és un mosaico, és un futbolín cantava el Jaume) i el Glory glory Man United de fons. Una delicatessen pels ulls i per les orelles. Millor callar i gaudir de l’ espectacle.
El que va passar durant el partit, ja és sabut per tothom. Només dir que crec que vam estar a l’alçada, donades les circumstàncies i que en cap moment vam deixar d’animar al nostre Barça. Vam tenir opcions fins al final, però no va poder ser. Només lamentem, i així ho vam fer saber in situ via e-mail a Rac 1, l’ actitud dels jugadors al final del partit. Cap ni un va venir a despedir-se de nosaltres.
A l’ Ivan el vam despedir a la sortida de l’estadi. Ell agafava l’ autocar del RACC i tornava a Barcelona aquella mateixa nit. La resta vam tornar un altre cop caminant a Picadilly. 40 minuts més. I després de les últimes birres de la nit, gentilesa d’ un afeccionat del Manchester City que ens deuria veure amb cares llargues, vam fer via cap a l’hostal. A dormir. Al Marc ja no el vam veure més, ja que tornava a Barcelona molt abans que la resta.
Els que quedàvem vam passar el Dimecres passejant per Manchester i comprant alguns obsequis.
Més pà que formatge perqué malgrat que va valer la pena i van ser dos dies impressionants, el que volíem era a tornar amb la classificació, i no va poder ser. Un altre cop serà, segur.