Cafè en gra

De bon començament cal dir que si algun cop arriba la independència serà amb un govern del PP (o equivalent) a Madrid.

Mirat d’una forma asèptica, analítica, considero que ha anat be que coincidís en el temps el govern de l’Estat i el de la Generalitat en mans socialistes, d’altra manera mai hauríem comprovat que l’”efecte combinat del socialisme” aquí i allà seria totalment contraproduent, nefast per assolir la independència respecte a Espanya.

El socialistes del tipus PSZ és la crosta que queda de les velles idees desballestades per la realitat, i s’ha convertit en berruga de tan vella que és, una excrescència antiestètica.

Si les properes eleccions espanyoles les guanya el PP estalviarem quatre anys d’inoperància. El seu govern no serà millor que l’actual en referència a nosaltres però s’ha de tenir en compte que les batalles, es guanyen -si es guanyen- enfrontant-se a l’elit, als mes ben armats i preparats, als irreductibles, no pas als mercenaris venturers ni als quintacolumnistes que a canvi de diners o dinades canvien de bàndol.

El socialisme ha fracassat cercant l’èxit impossible. No acontenta ni als seus, exclosos els que el tenen com a “modus vivendi” habitual, perquè la “igualtat” no és moda, el proletariat fa anys que no existeix, la repartidora te el límit del pressupost, i la incapacitat pel treball creatiu és un dels seus segells de garantía. El model de societat socialista d’avui no te res d’èpica, és la del benestar a càrrec de l’Estat.

En canvi, la societat que va imaginar Adam Smith és el virus mutant que com la febre aviar acaba sempre saltant la barrera de la transmissió entre especies diferents. L’espècie que avui es podria considerar “proletariat” esta pel lliure mercat i la riquesa individual, i el “socialisme regenerat” dels dirigents, per a no ser menys sinó molt més, esta per el capitalisme transnacional en estat pur. Si Mao i Marx aixequessin el cap també s’hi apuntarien.

Passat festes ens trauran el “papu” del PP, dia sí dia també –s’acosten eleccions- perquè el socialisme esta aculat, perquè és impotent, caduc, put a resclosit, a corrupte. Les idees nobles fa anys que es van evaporar, avui un socialista és un capitalista fracassat, un professional incompetent que troba refugi en una Direcció General fent informes desinformats, una patronal sindicalista que fa lustres que no ha agafat una eina manual, que viu be a la contra, esta perfectament integrada en el sistema i de tant en tant trepitja el carrer darrera una pancarta o fa muts i a la gàbia quan els “compañeros” els hi demanen que desmobilitzin als “seus”.

És una llàstima que s’hagin perdut els contrapesos, que el capitalisme salvatge arrasi,que la gent sigui tan egoísta, que les idees nobles serveixin per a ser venerades als altars però no per a ser practicades.

“Praxi”, un concepte genuïnament marxista que fa temps que no sento en boca de ningú, “dialèctica”, un altre mot que ha perdut significat revolucionari.

Competitivitat, Globalització, Europeisme, Ecologia, Constitició, Democràcia, esta en boca de tots i ens volen fer creure que no tots son iguals.

No ho són: l’”esquerra” és molt pitjor, perquè es presentaven com els bons, els justiciers, els defensors dels pobres, la revolució. Al menys els altres mai han pretès ser salvadors de la classe obrera ni defensar el dret de les nacions.

No us ho perdonarem mai.