Ovidi, en majúscules
‘Ovidi Montllor, 20 anys de vacances’ és el nom de l’homenatge que es va retre a l’artista el dissabte 17 d’octubre al Centre Cultural de Cardedeu. Crònica publicada a La Directa
Aquí el vídeo de l’acte a Cardedeu
Quan un personatge de la talla d’Ovidi Montllor mor, tal com deia ell mateix en una de les seves cançons, sembla més just no parlar de la seva fi com una mort sinó com una absència temporal, unes vacances, perquè és gent que, pel que ha significat i per tot el que ens ha deixat, no ens abandona mai.
La seva trajectòria artística en vida –com a cantautor de la Nova Cançó amb dotze àlbums editats i com a actor de cinema i teatre (va participar en més de mig centenar de pel·lícules i trenta muntatges teatrals)– conflueix amb la seva trajectòria política, quan es va traslladar a Barcelona i es va integrar al PSUC i, després, al PCC. Nascut a Alcoi durant la postguerra, Montllor era fill d’una família de classe obrera i era el més gran de tres germans. Abans dels dotze anys, Ovidi va deixar d’anar a l’escola per començar a treballar. Deia que havia fet més de trenta-sis oficis diferents: mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter, comptable…
Tota aquesta experiència, sumada al caràcter lluitador, la consciència de justícia i el talent multidisciplinari d’Ovidi Montllor, és la mescla que ha fet que el seu llegat s’hagi convertit en els himnes i els records d’una època passada que, vint anys després de les seves vacances, encara ens sembla tristament actual.
L’homenatge, que va durar dues hores justes, es va desenvolupar amb una fluïdesa sorprenent tenint en compte el plantejament del programa, més de trenta-cinc cançons i fragments recitats, amb vídeos intercalats, gràcies als quals fins i tot van poder participar a l’acte personalitats com Pere Camps (director de Barnasants) i David Fernàndez (exdiputat de la CUP), que van mantenir una conversa sobre Ovidi.
Pel que fa als intèrprets musicals i teatrals, el repertori anava des de l’Agrupació Coral Cardedeuenca fins a veus tan conegudes com les de Feliu Ventura, Cesk Freixas o Meritxell Gené. Pel que fa a les interpretacions teatrals, destacava la família Lucchetti –una saga d’actors i actrius ben coneguda al poble de Cardedeu–, implicada en la coordinació i les actuacions de l’homenatge, no només per la seva admiració cap a l’artista, sinó també perquè havien estat amics molt propers. De fet, dissabte, entre el públic, hi havia fans, seguidores, companyes, familiars i grans amistats de l’homenatjat.
Des de cantants aficionats del poble fins a actors reconeguts com Eduard Fernández –tots ells vestits de negre (potser una mica pel dol de la pèrdua) i de vermell (segur que per les idees d’Ovidi)– van participar i actuar voluntàriament a l’acte de record a l’Ovidi poeta, l’Ovidi cantautor, l’Ovidi actor, l’Ovidi lluitador, l’Ovidi pare, l’Ovidi amant, l’Ovidi obrer… l’OVIDI en majúscules.
Una de les anècdotes remarcables d’aquest homenatge és la participació del reconegut escenògraf cardedeuenc Josep Castells, que hi va voler posar el seu (immens) gra de sorra amb una gran lona que mostra el rostre d’un Ovidi dibuixat amb els ulls mig clucs, les celles arrufades i una expressió pensativa (segurament, reflexionant o imaginant aquell món més just que anhelen les seves paraules). Si passeu per Cardedeu, doncs, deixeu-vos caure pel bar-restaurant Tarambana, on podreu prendre alguna cosa sota l’esguard d’un Ovidi colossal.
La cançó que va tancar l’acte va ser, precisament, “Les meves vacances”, cantada per un Ovidi absent, enmig d’un escenari a les fosques amb un cercle de llum que mostrava un micròfon orfe. En aquell moment, ningú del públic no va dubtar que, de ben segur, aquella nit, l’Ovidi era allà.