Josep M. Claperols i Pericas: “A cada època el seu art i a cada art la seva llibertat”.

Últims dies per veure l’exposició “Josep Maria Pericas i Morros. 1881-1966. Arquitecte” que es pot visitar al Museu de l’Art de la Pell de Vic fins aquest dimecres 1 de maig. És per això que quedo amb el seu nét, en Josep Maria Claparols i Pericas, per conversar-hi mentre passegem per l’exposició. Fa un vespre de pluja i pedra que gairebé m’esborra l’esbós de les preguntes que li vull fer escrites a ploma en una llibreta quadriculada, petita i atrotinada.


 

 

 

 

 

Vostè és net d’en Josep Maria Pericas. Qui era ell?

Ve d’una família molt conservadora. Va néixer a Vic el 1881. El seu pare es va morir quan era molt jove. La seva mare vídua va viure entre Barcelona i Torelló. Va estudiar als jesuïtes de Manresa, després als de Sant Ignasi de Barcelona i entra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1899. Llavors el director era en Domènech i Muntaner, per tant els seus professors eren els mestres del modernisme i l’eclecticisme. En té un bon record però es definia com a antimodernista. A l’escola s’afilia al Cercle Artístic de Sant Lluc, gent de l’entorn de Torres i Bages, que llavors ja era bisbe de Vic, que serien els que canviarien la manera de fer del modernisme, primant l’ordre, el rigor i el país. Hi ha una ideologia clara que ell mateix havia definit com el “catalanístic”, una cosa heterogènia.

Una definició del noucentisme.

Sí, el 1906 és l’any de La Nacionalitat Catalana d’en Prat de la Riba i dels Fruits saborosos d’en Carner, ell en parlava sovint d’aquest llibre. I és l’any que en Xènius, l’Eugeni d’Ors, treu la paraula “noucentisme” que té dues connotacions: per una banda tot és nou en relació a un art vell que és el modernisme per ells, i per altra banda també té aquesta mirada cap a la llum de la mediterrània, el món clàssic i un tarannà que tota la vida ha estat lligat al país.

Però en canvi ell estigué molt influenciat per en Gaudí.

Els professors modernistes no l’influenciaren però sí que ho feu Gaudí. Es considerava amic seu encara que es portessin 25 anys de diferència. Es reconeix sortint gaudinitzat de l’escola. La influència no li ve tant del seu món formal sinó del simbolisme de la seva arquitectura. Hi ha uns elements que els va evolucionant però que determinen un estil propi i un tarannà semblant al del Gaudí.

Tothom destaca que era un gran dibuixant.

Va estar a Alemania dues vegades. No sabia l’alemany però en canvi sabia molt bé el llatí. Anava a veure un capellà d’allà i li parlava en llatí però quan anava en un restaurant i no s’aclaria amb l’alemany dibuixava un ou ferrat amb patates sense cap problema.

Coneix molt bé el país, era fotògraf i excursionista i se n’anava a Sant Martí del Canigó i dibuixava a peu dret els capitells i els claustres i molts elements de la natura. Valora moltíssim l’art romànic perquè és un art que és bàsicament una corba i una línia recta.

L’austeritat.

I això el lliga amb el tarannà del Torres i Bages, aquest sentit tan català d’estalviar les coses, no fer-les perquè sí. I la modernitat que hi ha a la seva arquitectura la troba a l’arquitectura centre europea, a Viena, la capítal artística d’Europa d’aquella època. l seu arquitecte preferit era l’Olbrich. I a partir d’aquí va trobant el seu estil, que aquí a la comarca en diem l’estil Pericas.

Aquí tenim les primeres obres que va fer.

Hi ha el recinte de la Coromina, l’església del Sagrat Cor de Torelló i la capella de la Immaculada de la Mare de Déu de Montserrat, on encara es veu el traç d’en Gaudí, aquests pinacles i aquests motius florals.

I fa una proposta per un estil nou a partir d’aquí.

L’art noveau europeu té dues grans línies, una que seria Brussel·les-París-Barcelona on prima la forma orgànica, les corves i una altra línia que seria Viena i potser Glasgow, més nòrdica, on les parets són planes, la decoració geomètrica, no hi ha aquests grans volums de la Pedrera o el Palau de la Música. I és el cas de la Casa Colomer de la plaça de la Catedral de Vic on la façana és plana i encara hi ha elements modernistes. El veies enfadat amb el metro de París, els látigos que en deia ell, el treien de polleguera.

En aquestes cases d’aquí, la casa Cabot i la casa Dauda de Ripoll, al ser un medievalista convençut a cada casa hi fa la seva torre i serà una constant a les seves obres.

I el tema de l’excursionisme també és molt important.

Amb en Ramon de Vilanova va a totes les fortificacions de la comarca i arriba a recollir 6000 fitxes. Les tenia molt ben ordenades en una casa de Torelló però durant la guerra civil li van encautar i li van cremar tot l’arxiu.

Es va perdre.

Hi ha una petita part que li va regalar a l’Antoni Pladevall que ha anat publicant la història dels castells a Catalunya.

També es va interessar pel Monestir de Casserres.

Hi va fer un aixecament el 1904 quan encara era estudiant. És molt important i ha servit per tots els aixecaments posteriors de Casserres. Era un fotògraf molt bo. Aquell moble serveix per mirar fotografies. Anava amb unes plaques de vidre de 25 o 30 quilos. Les vas passant i les veus en stereoscop. Totes les fotografies en blanc i negre de l’exposició són seves. Aquest arxiu de la família és a l’arxiu Comarcal d’Osona.

I a partir d’aquí va consolidant el seu estil.

Aquesta casa Bayés és dels seus espais més ben aconseguits. Això és totalment vienès. I aquest pavelló d’aquí es va fer per una exposició efímera. I a la Casa Jacint Comella hi ha un ordre estricte i una simetria, també la referència al romànic amb la porta. L’homentage a Verdaguer és un símbol civil d’una ciutat endreçada i decorada. A la casa Puig resol una simetria total, una decoració d’esgrafiats geomètrica. Des de Viena li escriu al seu amic Masó que està aprenent a fer tribunes, que no surten al carrer uns metres sinó que són la mateixa façana que gira.

I a la casa Pericas de la Diagonal amb passeig de Gràcia és on vivia.

Podria ser d’un expressionista alemany. Una casa fonamental a la història de l’arquitectura de Barcelona.

 

 

 

 

 

 

 

 

I passem al passadís.

Ell és molt amic d’en Rafel Masó. Quan Prat de la Riba assoleix la presidència de la Mancomunitat Catalana i vol endreçar el país, parteix de dos temes: l’ensenyament i la sanitat. A Santa Coloma de Gramenet es fa un centre de malalties nervioses. Els arquitectes van a Alemania i s’informen bé de com fer-ho. Es presenten al concurs i el guanyen.

Aleshores l’any 1917 mor Prat de la Riba, entra com a President de la Generalitat en Puig i Cadafalch que era arquitecte, hi va fer bastants canvis però manté l’estructura (Clínica Doctor Ribera). En Masó era una persona vinculada a la cultura de Girona, hi feia de regidor de l’ajuntament. En Primo de Ribera el tanca a la presó i el condemnen a no poder intervenir en l’obra pública i per tant l’obra passa a Pericas.

Va ser arquitecte de la diòcesi de Vic, Barcelona i també municipal de Vic.

Com que ell estava a l’entorn del Bisbe Torres i Bages a partir de l’any 1913, en aquesta carta que tenim aquí, li demana ser arquitecte del bisbat i ho serà per sempre més. I a partir del 1922 ho serà de Barcelona. Per això la seva arquitectura es tanca una mica en el tema eclesiàstic .

Mira, aquí hi ha la Casa Aragó a la plaça de Sarrià de Barcelona amb una decoració també molt geomètrica. En Rafel Masó era soci d’una fàbrica de ceràmica, que en deien la Gavarra, que era de la Bisbal de l’Empordà. Totes les ceràmiques que feia servir tenien el seu dibuix o el d’en Masó.

Aquesta és la seva casa més emblemàtica de Torelló, hi passava els estius (Torrenova de la Coromina). Els jardins són d’una simetria absoluta.

Ell sempre es va fer ajudar per altres oficis, oi?

Era molt receptiu. Aprenia dels oficis i també els ensenyava. Era molt fidel amb els seus, hi havia en Jaume Collell Picallimes que era forjador, en Galí que era picapedrer, en Bigas que era el fuster, en Camps Arnau que era l’escultor juntament amb en Borrell i Nicolau. Per exemple, a l’obra aquella tan emblemàtica d’en Verdaguer a la Diagonal amb el Passeig de Sant Joan l’escultor era en Borrell i Nicolau.

També va fer banderes.

L’any 1910 a Vic van fer les festes balmesianes en el centenari del seu naixement. Fa la bandera de la ciutat i fa les teieres del portalet. Aquest és un dibuix seu, dibuixava a la perfecció.

L’any 1924, en plena dictadura de Primo de Ribera, hi ha un canvi d’alcalde i li demana que faci un informe sobre aquelles faroles dramàtiques d’en Gaudí perquè les aterri perquè a la gent no els agradava. Ell s’hi nega i el fan fora de l’ajuntament i torna a ser-ho en temps de la República, del 1931 al 1936. Llavors passa tota la guerra a l’Espanya franquista perquè s’escapa d’aquí, i quan torna demana a l’alcalde de torn franquista de tornar a ser l’arquitecte municipal però li diuen que no. Mirat així pot passar a la història com un home d’esquerres i no, era molt de dretes. Sempre té contradiccions la història.

Aquí hem fet un racó amb la seva vinculació amb Torelló, també va fer-hi banderes. També obres vinculades a un paisatge, la Font de Sant Pere, Font Picant, el monument a Verdaguer de Folgueroles i els monuments funeraris que també són molt interessants. Dibuixava fins l’últim detall un cobrellit o una vànova.

Ho dibuixava tot.

S’ho feia tot ell, mai va tenir un deliniant.

Aquí tenim un interior domèstic amb aquests mobles.

Sí, de la seva casa de Barcelona i de la Casa Puig de Vic. Ens ho han deixat. Aquest llit és espectacular. El detall d’aquest pintura és d’en Daríos Vilàs que era un col·laborador seu. Aquí hi ha la caixa on li va regalar les joies a la meva àvia quan es van casar. Al plànol d’aquest drac hi diu: ”monstres de la terra, eleveu el Senyor”. Hi ha una certa trascendència en tots els temes.

Després de la guerra es va limitar al tema eclesiàstic perquè es van haver de reconstruir moltes esglésies. En va fer moltes. A Manlleu, Sant Romà de Sau i aquest Santuari de Lurdes del Lluçanès.

El que és espectacular és aquest canelobre.

Ens l’han deixat l’església de Manlleu. La va restaurar. També va ser uns anys arquitecte de Montserrat fins que va venir en Puig i Cadafalch. I ens han deixat aquesta barana que hi havia al presbiteri que es va treure i ara és a un altar lateral. I mira, va dibuixar la casulla de la primera missa del seu germà que era jesuïta.

I les darreres coses que va fer…

Va ser arquitecte de la Caixa de Pensions, durant el seu temps d’expansió de finals dels anys 40 principis del 50, va fer una colla de Caixes per la Vall d’Aran: Sort, Vielha i Les. Coneix l’arquitectura del lloc però sempre hi ha una simbologia pròpia.

Deixa’m acabar amb una cita d’en Víctor Sunyol, que escriu al catàleg: “el funcionalisme continuarà cartonejant i estarà a mercè de qualsevol inepte”.

Valora molt el dibuix i el coneixement però el funcionalisme és una altra cosa. Aquesta dictadura del funcionalisme a partir del l’any 30 ell no hi està d’acord perquè qualsevol persona podia ser arquitecte. No s’ho acaba de creure.

No lliga doncs amb el GATPAC.

No. Però en Sunyol també cita una frase que a mi m’agrada molt més que és la divisa del pavelló d’Olbrich que diu que “a cada època el seu art i a cada art la seva llibertat”.

 

Biel Barnils

[entrevista publicada a nuvol.com]