Oi?

Baixo les escales d’un salt per atrapar el metro abans que tanqui portes. I el veig, de cua d’ull mentre traspasso la llinda i passo llançat endins, que hi ha un lloc per seure. L’he vist sense que em veiés, n’estic segur, i trec papers per llegir, abstret, abans no em reconegui. […]

És un amic dels pares, durant molts anys va ser com qui diu un oncle, i gairebé sempre que el veig, en un carrer o altre d’aquesta ciutat que és gran però sembla petita, el crido i l’aturo, si ell no m’ha vist. Però avui, no. Era un home despert i ocurrent, afable, però després d’allò té poc sentit de la mesura, i l’afabilitat el porta a entretenir-te sempre massa.

I avui no tenia ganes que em preguntés com esteu. No sé si hauria sabut dir només anem fent, i tallar-ho. I no em veia amb cor de fer-li un resum de tot plegat. Avui no. A ell no. Em bullia el cap. Massa coses a mitges.

Després m’ha sabut greu, és clar. És gairebé un oncle, i havíem passat moltes hores junts. Quantes vegades no fem l’orni quan, desplaçant-nos amb gest d’enfeinats per aquesta gran ciutat que sentim petita, ens trobem vells coneguts o a penes saludats? Quantes vegades no veiem com, enfeinat, un saludat o a penes conegut, ens fa l’orni?

He alçat els ulls cap a la barra vora la porta des d’on ell feia el seu trajecte. Si em mira, el miraré. Però ja no hi era. Qui sap quan el tornaré a veure.