Oi?

Tal dia com avui s’hi deu poder llegir també un himne a la terra i als mots que la diuen, gairebé un himne nacional, sigui dit amb perdó de l’autor. […]

Oh lloc, acosta’m, en persona, al teu fer,
condueix-me amb els accidents favorables
perquè obri per ofici de saber les coses
endevinadores, elles mateixes, d’on han de dur-me.

Oh, paraules que escric, sosteniu-me, a pols,
sosteniu-me en rengles compassats
o en grans períodes, com d’un ordre de mots
i de sentits dels quals jo depengui.

Jo he de pesar damunt vostre, oh noms
de tanta lentitud, els més ronsers
d’entre els turons, per arribar-hi a peu un dia.

Mestres en relleu, en enlairades, boteruts mestres!,
de formes montserratades, de formes puigmalades,
poncelleu, esbadelleu-vos, com un abisme que floríssiu.