Oi?

Estimular la reflexió desacomplexada i rigorosa entre adolescents de divuit anys no és fàcil. Entre altres coses, perquè sovint tenen tanta pressa que només corren. Així l’altre dia, mirant d’intentar-ho, va sorgir un joc etimològic suggerent. […]
Per reflexionar, els deia, cal donar-se temps. Fer com les vaques, que primer ingereixen l’herba i després, ben còmodes i ajagudes, passen hores ruminant, és a dir, que tornen l’herba del primer estómac a la boca i aleshores la masteguen mentre contemplen l’entorn. Ruminen, sí, fan allò que en català se’n sol dir remugar i que en castellà en diuen rumiar.

Els tres verbs són la mateixa paraula. I és curiosa l’ampliació de sentit que n’hem fet. Diem que algú remuga quan, com la vaca, parla entre dents en senyal d’enuig o de desgrat. I diem que rumiem quan fem mentalment amb alguna cosa allò que fa la vaca amb l’herba: donar-hi voltes fins a ser capaços d’extreure’n alguna conclusió, potser el suc.

No sé si hi han rumiat gaire més, després. Però estic segur que més d’un i de dos devia remugar, en sentir-se comparat, d’alguna manera, amb els bous.