Quan cau la pell de xai
Quan cau la pell de xai el llop comença a fer pudor. Ho pensava aquest matí quan llegia que el flamant primer secretari del PSC, Joan Ferran, pressiona TV3 perquè deixi de referir-se als països catalans com a Països Catalans. […]
Ho llegia a La Vanguardia en aquests termes: “El PSC pide eliminar de Catalunya Ràdio y TV3 términos como ‘Països Catalans'”. I encara va reblar-ho, segons el diari, amb un exemple: “En Catalunya Ràdio se habló el otro día del Valencia y el Villarreal como equipos de los Països Catalans.” I doncs, què n’havien de dir? Que són equips de la Comunidad Valenciana, potser?
No sé veure en la pretesa susceptibilitat de valencians i balears davant aquest hipotètic pancatalanisme del llenguatge dels nostres mitjans públics, a això al·ludia Ferran, sinó una trista excusa per estigmatitzar unes maneres de dir prou pràctiques, naturals i, ja, tradicionals. És més, dubto que el mapa del temps de TV3 -també ens el canviaran, ara?- faci més mal a les relacions entre els països de parla i cultura catalana que no en va fer la falta de respecte i de tacte amb que el president Maragall va trinxar -diguem-ho millor, d’acord: va servir amb safata el pretext perquè el bàrbar Matas se’n desentengués- aquella fragilíssima conquesta que era l’Institut Ramon Llull.
Que diguin el que vulguin, però costa no tenir la impressió que cada vegada és menys dissimulada la pressió del nou govern, malgrat Esquerra si no amb la seva dolorosa connivència, per aigualir els precaris instruments de recuperació de la nostra identitat. El President diu un dia amb veu alta i clara i amb la solemnitat que dóna la tribuna del Parlament que Catalunya és una nació, certament, però els informatius de TV3 i Catalunya Ràdio parlen dia sí dia també amb una lleugeresa que esmussa de Catalunya com d’una mera comunitat autònoma. I només faltava que l’home ens anunciés que se’n va a Madrid, com un més, a celebrar la Hispanidad.
Al capdavall acabarem havent de reconèixer que, tot i amb totes les precarietats que comportava, i mira que van permetre desgràcies i fins i tot van perpetrar-ne, el fet que la Generalitat fos en mans de Convergència i la resta de poders en mans dels socialistes permetia un joc de balances i contrapesos prou equilibrat. Ara, al cap de pocs mesos del canvi, massa dies sembla que s’actuï només amb l’obsessió de desmuntar el que va fer el govern anterior, pel sol fet que ho van fer ells.
En fi, paciència. El poble català, i tan savi com el volíem, ha trobat en un ruc la millor manera de riure’s de tants atribolaments. Per alguna cosa deu ser.
Fixeu-vos, si trobeu que exagero, com presenta l’Avui aquesta mateixa informació, sense destacar i perduda enmig del resum de la sessió de control. Diu que Joan Ferran va interpel·lar el director general de la Corporació Joan Majó “sobre l’elaboració d’un llibre d’estil a l’emissora pública catalana, per fer referència a temes com ara els territoris de parla catalana amb més rigor”.
Tant de bo el nostre diari acabi ben aviat, i sense sobresalts, la seva particular travessia del desert i pugui tornar a dir les coses pel seu nom sense més por que els altres a perdre la possibilitat de continuar sortint.