Oi?

Cada vegada en tinc menys dubtes: la docència és una professió de risc, d’alt risc. Ja comencem a exagerar, deveu pensar, però fixeu-vos en això. […]

Quan un professor tanca la porta de l’aula té una rara sensació de privacitat, de seguretat. Se sent, generalment, tranquil com si entre els seus estudiants i ell mateix hi hagués una mena de pacte de confiança, una mena d’acord no explícit en virtut del qual el que serà dit entre aquelles quatre parets quedarà preservat per una certa confidencialitat.

Ja sé que la realitat és tota una altra, i que els estudiants es comuniquen entre ells la informació que consideren rellevant per sobreviure, peculiaritats del professor incloses, amb una facilitat esfereïdora. Però la sensació hi és i la dóna, ves què hi voleu fer, el gest material de tancar la porta, contundent com és. I deu ser gràcies a aquesta sensació que s’exerceix sense complexos allò que se n’havia dit llibertat de càtedra, o ni que sigui l’esperit crític, sense el qual la docència és ben mirat només una atzagaiada.

Em deixava endur per aquestes consideracions ara que som a la porta d’un nou curs i que he trobat, astorat, en un fòrum del qual no esmentaré el nom (només faltaria fer-los propaganda) un antic alumne explicant a qui ho vulgui llegir algunes coses presumptament dites per mi en alguna classe d’algun any passat.

No és que les cites no siguin exactes. És que tretes del context de provocació intel·lectual i estímul que les va motivar semblen d’una contundència fora de lloc. Mentre que, per contra, el nou context on apareixen indueix directament a mal interpretar-les. Quin és aquest context? Un comentari maliciosament crític d’un article meu de fa algunes setmanes llançat enmig del fòrum de debat que deia, un espai on l’integrisme catòlic flueix desacomplexat.