Oi?

El Joan hi ha dies que té ganes de ser gran. Avui, per exemple, tornàvem cap a casa i m’ha demanat el clauer, que ell obriria la porta com si fos el pare, i que jo fes com si no hi fos. I aleshores, mentre triava la clau que obria el pany del carrer, ha deixat anar la pregunta, una pregunta de les que no pots fer veure que no has sentit: “Per què existim, les persones?” […]

I jo m’he resistit a sortir-me’n de la manera més enraonada davant una situació així de compromís: noi, aquesta és d’aquelles coses que entendràs quan et facis gran. No, no hauria estat una resposta ben acollida per ell, avui, que duia el clauer a la mà i estava a punt d’obrir la porta perquè ja se’n vol sentir, de gran.

Se m’ha acudit enfilar-ho per la banda aproximadament biogràfica. I dic: mira, jo existeixo perquè els avis es van conèixer, es van estimar prou per casar-se i per tenir fills i un d’aquests fills resulta que he estat jo. I tu…, he començat, però ell ho ha entès de seguida, oi, i ha acabat sol solet el raonament.

Però no n’ha tingut prou: sí, d’acord, però, i les persones? Les persones, per què existeixen? No m’esperava que la paradoxa existencial enllaminís el Joan ja a vuit anys. I ara, què li dic? No hi ha una raó, un motiu o una justificació que expliqui un fet com aquest. Com no hi és per explicar que el sol surt cada dia i tal. Podem entendre com es produeix el fenomen, però acceptar-ne una causa o la falta de causa concreta…

M’ha degut veure enfangat, perquè no ha deixat que m’embranqués en aquesta mena de disquisicions. Com per tranquil·litzar-me, ha reformulat la pregunta. Per què després dels dinosaures, diu, han existit les persones? Llavors he respirat. Mira, noi, les coses van anar així, dic.

Però ell ja havia obert la porta i, després de tornar-me les claus, ha empaitat una pilota que el temptava en un racó del jardí.