Oi?

Bé, de fet jo no ho sé, i tampoc no espero aclarir-ho amb una nota com aquesta. Però segur que molts ens els podríem estalviar. Per exemple, aquest, que es pot llegir avui.
[…]

La Marta Pessarrodona ens fa partícips d’una seva lectura d’aquest estiu, les memòries de Carles Fontserè, en concret el segon volum,
Un exiliat de tercera, que ens explica que ha llegit en espanyol. I es plany de no haver-ho pogut fer en català. Veus aquí l’error. Perquè en Fontserè va publicar ja fa prop de deu anys un primer volum de memòries, les Memòries d’un cartellista català, a Pòrtic, i després, Proa va fer-se càrrec de l’edició d’Un exiliat de tercera. Ara n’anuncien el tercer volum, dedicat a l’etapa mexicana del cartellista, quan va conèixer Cantinflas i plegats devien fer tremolar el Nou Món.

En canvi no s’erra Pessarrodona quan imagina de Fontserè “que és un gran lector amb un poder de discerniment en les seves lectures que ja voldrien alguns doctes”. Jo, que sí que he tingut la sort de conèixer-lo, justament com a èditor del segon volum de les memòries, vaig veure’l treballant al seu estudi, envoltat de llibres, de fitxes metòdicament aplegades, de quadres cronològics i d’una memòria i una energia absolutament envejables.

Sí, llegiu les memòries de Fontserè si en teniu ocasió. Potser us sorprendrà el punt de vista des del qual explica algun episodi (aquell París culte i il·lustrat durant l’ocupació nazi…). Deu ser que ens anem acostumant a acceptar de tot versions úniques, interpretacions planes, relats que no ens punxin.

Com si fugíssim dels malsons i només ens plagués aquella soneta dolça dolça que fa que no vulguis acabar-te de despertar mai.