Sopo al restaurant d’un hotel els cambrers del qual duen, agafada amb imperdible a l’armilla, una placa amb el nom. El que ens serveix en du un d’impossible.
[…]
Ho és tan, d’insòlit, que cada vegada que l’home s’acosta me’l miro massa. Penso si la cara que té es correspon amb el nom que porta. Penso si jo tindria la flegma d’anar de taula en taula amb el cartellet visible. Penso si, en el seu cas, no m’hauria empescat un altre nom, ben corrent, vulgar i tot, per despatxar discret, tranquil.
Es diu Gorgorino Góngora. I aleshores m’adono que ara almenys tinc clar quin seria, en la improvable hipòtesi que mai se m’acudís presentar-me al premi Planeta, el pseudònim amb què encobriria la novel·leta del somni dels 600.000 euros. És una hipòtesi més que improvable, sí, però ja se sap: no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré.