Oi?

He d’agafar un avió per saltar fins a Madrid a predicar alguna cosa sobre nosaltres a una colla d’estudiants nord-americans. Un autobús ens porta de la terminal del Prat fins al peu de l’escala de l’avió. […]

Una dona hi puja quan ja és ple a vessar, i ha de demanar a un home que li faci lloc per agafar-se al passamà. Ell, corbata fosca i americana blau marí, fa el gest, se la mira i, amb un somrís que encara no acaba de dir res, fa: No ens coneixem?

Ella, executiva bregada, atractiva i prou bregada per tenir alguna filla a punt de fer-la àvia, respon: No, em sembla que no. Ell insisteix amb el somriure i deixa anar un nom, Dolores és clar, fent ulls de punts suspensius. Ella recita la targeta de visita, Mari Carmen i tal càrrec i tal empresa, Ho sento, es deu haver confós, això passa sovint.

Ell encara li donarà conversa, ella anirà refredant-la amb cortesia. Tan bon punt l’autocar s’atura, ella en salta i ell al darrere. Però de la porta de davant en surt un altre home, corbata fosca i americana blau marí, que saluda la dona, camina al seu pas, li riu les gràcies, i ella a ell, com dos companys de feina, o d’algunes desenes de desenes de vols, potser d’alguna cosa més i tot.

El primer home queda enrere i després puja l’escala de l’avió calmós, mastegant la melangia, potser pensant que és hora de seure, aviam qui es trobarà al seient del costat.