La gent del poble
El president Pujol cada dia va més suelto, i ara aborda els temes, fins i tot els espinosos, amb una estranya barreja -tant de bo que mai no acabi resultant explosiva- de saber (el que donen tants anys exercint les més altes responsabilitats de govern), de sentit comú (de vegades del de debò, d’altres només del que és comú de tan corrent) i de desacomplexament. […]
Per exemple, un cop cada dos mesos sembla que digui: voleu que parli de la immigració, oi que us amoïna, doncs calceu-vos, que vinc. Ho va fer a l’estiu, a Prada (ja n’he parlat en una altra banda), i avui hi torna, amb unes declaracions cridades a promoure altra vegada polèmiques lletges i superficials més que no debats serens i compromesos.
Però el que m’ha sorprès de la transcripció que el diari fa de les paraules del president Pujol (les copio més endavant per si no hi podeu accedir) és l’ús, potser inadvertit, que el mateix president o el seu transcriptor fa d’una expressió prou habitual: la gent del poble.
Pujol ha dit -no sabem en quin to: si es limitava a constatar el fet, si el valorava com a just o, al contrari, si se’n planyia- “a menos que los alcaldes hagan trampa, que la hacen, no pueden dar ni uno a la gente del pueblo”, dels pisos de protecció oficial que teòricament promouen i vetllen els ajuntaments. Ni un per a la gent del poble…
Ves per on, que no són gent del poble els immigrants als quals presumptament van a petar els pisos al·ludits? Que són poble de segona o de tercera categoria? Que establirem ara, amb la dita nova immigració, la línia divisòria que amb tanta cura -i contra tota evidència i les més tossudes realitats, però paradoxalment amb prou d’èxit- el conjunt de la classe política, dels agents socials i la mateixa gent del poble (ai!), amb més o prou treballs, ha evitat de traçar durant tot el segle XX entre nosaltres [sic] i els altres catalans?
Que n’és, de traïdor, el llenguatge.
El ex presidente de la Generalitat y actual presidente de CiU, Jordi Pujol, ha afirmado que los pisos de protección oficial “van a parar a la inmigración”, generalmente con ingresos más bajos, y, “a menos que los alcaldes hagan trampa, que la hacen, no pueden dar ni uno a la gente del pueblo“.
En una conferencia pronunciada en el Colegio de Ingenieros Técnicos Industriales de Barcelona, Pujol ha lamentado que los ayuntamientos “hayan jugado la carta del suelo para hacer dinero” y, “en lugar de poner más suelo barato a disposición de los constructores, lo subastan“.
Según Pujol, tampoco “el Gobierno central y el gobierno de la Generalitat lo han hecho suficientemente bien”, ya que no han promovido la construcción de “suficientes viviendas públicas”.
Després he vist per la televisió unes imatges escollides de la conferència del president. I les imatges, aparentment, no deixen tant de marge a la interpretació: Pujol hi parla del moro, literalment, i s’entreveu amb nitidesa que més aviat el contraposa a la “gent del poble”, la de casa, la seva.
Però compte: també aquestes imatges, escollides com són, poden induir lectures errònies de les paraules de Pujol. Com a orador d’excepció que és, tota intervenció seva és una actuació, una comèdia, un espectacle. I en aïllar-ne unes paraules o unes imatges segur que es pot perdre el sentit del conjunt, el veritable missatge.
És clar que això deu ser una subtilitat exegètica, si més no a la vista de les reaccions que suscita aquesta nova intervenció del president, censurada per bona part de l’opinió publicada i explotada en la seva literalitat amb més passió i nul·la intel·ligència per gairebé tota l’opinió púbica. La mostra, al Bassas d’aquest matí de divendres, el contrast entre les opinions de Porcel, Bohigas o Oranich a la tertúlia i les proclames abrandades dels oients que trucaven.