Ifigènia
“Els qui en la desventura ho passen malament no són benèvols amb els més desventurats”, diu Ifigènia, des de la seva reclusió al temple d’Àrtemis, quan gairebé ja ha passat tot. Quan ja ha passat tot, dic, excepte el retrobament amb Orestes, el germà, que serà ben bé un renaixement.
Albert Arribas i Alícia Gorina proposen al Teatre Lliure una relectura de la Ifigènia d’Eurípides, Ifigènia a l’Àulida i Ifigènia a Tàurida, que, a parer meu, té la virtut de ser alhora respectuosa amb el relat original i donar-li sentit per a l’espectador d’avui.
Trobem en la tragèdia sacrifici, ressentiment i venjança, culpa individual i bé comú, obediència i engany, això és una encarnació llegendària de la desorientació, el sentit de la responsabilitat i la recança de qui —déu, heroi o simple ciutadà de peu pla— ha de decidir quin camí emprendrà, en les coses més petites o en les més greus. Pere Arquillué, Emma Vilarasau, Albert Pérez, Marta Ossó i Pau Vinyals donen vida nova a uns personatges remots que no deixen de ser presents. Cal fer una menció especial dels monòlegs d’Agamèmnon, de Clitemnestra i, especialment, d’Ifigènia, quan assumeix el seu destí, i sobretot de la interpretació de les noies del cor.
He rellegit les versions de Carles Riba, abans i després de veure l’obra, i ho tornaria a fer així que he acabat…
Retinc algunes paraules. Aquestes d’Agamèmnon:
No hi ha cap mortal que prosperi feliç
fins a la fi:
no és nat l’exempt de tortures.
Aquestes d’Orestes:
No tinc per savi l’home que, davant la mort,
vol vènce’ el pànic de morir fent llàstima,
perquè no espera ajuda
O, sobretot, aquestes de Clitemnestra:
Ah, fa horror la multitud!
