Elis elis
No ho puc evitar. El tal Zaplana em fa pensar sempre en el més bronques del pati de l’escola, amb aquell posat inversemblant de criatura que no trenca plats, que es pensa que farà creure que no diu mai mentides, que contesta sempre a qualsevol requeriment amb un tu més, tu abans, tu pitjor. […]
Això tornava a pensar ahir, quan seguia la intervenció de l’inefable ministre Bono. Ell, oportú tot i ser constitutivament xulesc -ai, la dicció (¡ehpaña!, ¡ehpaña!), que ens fa aparèixer com som-, ha fet una cosa que els seus predecessors es van resistir fins a la insolència a fer: retre comptes davant el Parlament, davant la sobirania popular. Amb un punt d’orgull demagògic, si voleu, però ho ha fet.
Davant la fondària dels retrets, l’ínclit Zaplana va i no té altra pensada que abocar com un feix de deixalles a l’hemicicle l’espantall del Gal. Ell. Ells. I és que n’hi ha que no tenen vergonya.
Recordem un parell de coses. Com que no hi havia manera de fer fora el president Goinzález del govern d’Espanya per mitjans legítims, l’aspirant Aznar i els seus corifeus mediàtics van fer el que es podia i el que no s’hauria hagut de fer per foragitar-lo. Sí que els socialistes els van donar motius. Però tots devem recordar que en van fer un gra massa. Per exemple, aprofitant en benefici propi, partidista, la lluita contra el terrorisme i la sospita de crims d’estat.
La paradoxa és que, en tinc una convicció íntima, els socialistes només devien fer el que veien fer, el que, segur que els deien els que ja hi eren quan ells van arribar, s’havia fet sempre. Que si tapar una boca amb aquests fons reservats, que si satisfer un sobresou inviable amb aquells altres, que si pressionar aquell d’allà amb un pistoler o llogar-ne un altre per aplicar la impossible execució sumària… Que es limitessin a seguir la veta no els exculpa, és clar, però hauria d’imposar un mur de prudència als qui havien tingut responsabilitats de govern -casualment els que continuaven en política ho van fer gairebé sense excepció des dels rengles del PP- en l’època de la Triple A, del Batallón Vasco Español, dels Guerrilleros de Cristo Rey, entre altres meravelles de la subtilitat.
Segur que els crims d’estat s’han de denunciar i que cal jutjar-ne els responsables. Però quan tot agafa un caire tan esbiaixadament interessat, mala cosa… Perquè, mentrestant, el Martín Villa i el Fraga i tants altres que van fer encara més mal bé que no se’ls veiés tant, mira com arriben a la jubilació, o ni això, mira com continuen actius com un virus sense possible erradicació.