El que els nens veuen
Deu ser cosa de l’edat o de l’entorn, però el Joan ha tornat a plantejar preguntes que ennueguen. “Les persones, ¿per què es posen malaltes?”, ha dit. […]
Però no ha esperat resposta i ha continuat amb el seu tràfec de ninots, de cromos, de pilotes, de dibuixos.
Diuen que es veu que sí, que els vuit anys és el moment d’un primer desplegament visible de les preocupacions existencials. I ell hi és de ple. I amb una germana com la Clara i la situació de la mare, encara sort que la preocupació no és, directament, ja, angoixa.
Però el que m’ha cridat de debò l’atenció és com formulava la pregunta. No ha dit per què està malalta la Clara, per què s’ha posat malalta la mare, per què de vegades ens posem malalts o tan malalts. No: per què s’hi posen “les persones”.
Potser és d’allò més comú, però aquesta generalització, aquesta abstracció, m’ha sobtat, m’ha desarmat. M’ha fet veure’l altra vegada, cepat com és, tan vulnerable.