El més bèstia
El més bèstia, i mira que n’és de bèstia tot plegat, és que ni diversos centenars de morts i de ferits, ni totes les escenes d’horror que hem vist ni les que no podem ni imaginar, no puguin servir per res.
[…]
No serviran, vull dir que ni el pèrfid tros de gel del Putin ni la colla de bèsties sanguinàries que s’han cregut herois de tant se val quina causa no veuran en el desenllaç tràgic, insuportable, previsible, del segrest de l’escola de Beslan sinó una confirmació macabra de les seves posicions prèvies.
L’un tornarà a dir, i prou que vindran aquest Bush o aquell altre a donar-li suport, que amb els terroristes no s’hi pot ni parlar, que mà de ferro i que qui s’han cregut que som i patacada. Els altres veuran en la nostra reacció horroritzada la justificació de la seva acció militar i es convenceran que ha valgut la pena vessar la sang, fins i tot de pròpia, per guanyar els titulars de l’actualitat, i patacada.
Mentrestant, aquests ulls parlen per tots. ¿Serem capaços de no deixar que ningú silenciï aquesta mirada?