Oi?

Se’n parla tant que em temptava no fer-ho, però se’ n parla tant que és massa llaminer dir-hi la teva. Els espanyols estan sobreexcitats amb això de l’hoquei, com si tingués tanta importància com ells li donen, tanta com nosaltres voldríem donar-li. […]

L’editorial d’El Mundo del dia 24 ja ho deia tot al títol: “Un Esperpento Sobre Patines, Otro Pulso de Maragall a ZP”, les majúscules són seves.

Per la seva banda, l’inefable Anson obria la “Canela fina” que administrava ahir des de La Razón amb un paràgraf curiós. Curiós, si més no, per començar a treure entrellats. Deia Anson:

“Les importa un rábano el deporte como manifestación de salud, de cultura y competitividad. Lo único que quieren Maragall y Carod al exigir al débil Zapatero selecciones catalanas nacionales es potenciar su política independentista para fracturar a España. Es la verdad pura y dura.”

Us proposo que, per aproximar-nos a la dura veritat pura, si hi era, juguem al joc de les inversions. Fem-li dir això, doncs, a l’home: “Lo único que quieren el PP y amplios sectores del PSOE al oponerse con todas sus fuerzas, legítimas e ilegítimas, a las selecciones catalanas nacionales es potenciar su visión cerrada, unitarista e imperial, con la que lograrán al fin fracturar a España.” Qui s’entesta a deixar l’esport en segon terme i a polititzar la qüestió? Aquests espanyols endimoniats, si fossin més intel·ligents que essencialistes, haurien transigit perversament i ara tindrien dues seleccions espanyoles, una d’espanyola espanyola i una altra de catalana, rondant pel món i oferint-los glòries. Però no, ells juguen al tot o res. Doncs no els hem de donar res.

Tornem sobre l’editorial que citava abans: “Maragall recordó ante los periodistas locales que China estaba representada “por cuatro equipos, incluidos Hong Kong, Macao y Taiwan”, obviando la condición de ex colonias británicas de las dos primeras y condición de Estado independiente del régimen de Taipei. Por si este comentario fuera poco, ante la pregunta de una radio local sobre si Cataluña forma parte de España, el president remató la faena: “Cataluña es Cataluña”.”

Què passa, doncs? Que els espanyols veuen una provocació en el que és -vegeu, si no: fins i tot ho diu el president Maragall- una simple constatació. Que s’hi posin com vulguin: Catalunya és Catalunya, és a dir que la cosa no s’acaba dient Catalunya és Espanya i santes pasqües. I què deu voler dir, això? Doncs, que, així com Hong Kong, Macau i Taipei tenen la seva història en relació amb l’imperi britànic i la Xina, Catalunya té la seva en relació amb Espanya, per més que intentin obviar-la ara i sempre. Només fa tres-cents anys que van intentar assimilar-nos per terra, mar i aire. I ni tan sols així ho han aconseguit.

Per què? Perquè, malgrat tot, Catalunya és Catalunya. I per això vol seleccions esportives, entre altres coses.