Confortar els malalts
Hi havia un temps que es valorava saber auxiliar els malalts amb la sola presència. Es tractava d’anar-los a veure, dur-los alguns dolços, fer-los companyia i, sobretot, deixar-los sols abans que t’ho haguessin de demanar. […]
Avui, en canvi, sembla que sovint el malalt esperi, només, que el mal sigui un pretext per assaborir unes estones de recolliment, de solitud, de regeneració interior. Deu ser un dels preus a pagar per l’excés de soroll, d’imatges, de missatges que ens encercla a pertot.
O és, potser, una mesura de protecció, egoista si ho voleu, davant l’egotisme dels qui, convençuts que conforten els malalts, només busquen una ocupació per distreure’s del propi avorriment. Per distreure’s, o per evitar trobar-se sols, nus, amb ells mateixos.
Però dec exagerar. No se’n deu poder extrapolar cap observació com les anteriors, quan algú es presenta a casa el malalt i, llavors quan tocaria interessar-se pel seu estat, només diu que ha vingut a veure’l perquè a casa s’avorria. Si algú, ell, sempre ell mateix, obra repetidament de tal manera planyeu-vos i planyeu-lo. Ei, i si és possible feu veure que esteu millor, que heu sortit, no li obriu la porta.
L’última vegada que em sembla haver llegit alguna cosa sobre el costum de confortar els malalts és en aquell bell volum de relats que Antoni Marí va publicar amb el títol El vas de plata. En guardo prou bon record per anar-lo a trobar i rellegir aquest conte. Ho faré.
Potser la clau de volta és que avui, atrafegats, aqueferats, no ens donem temps d’estar malalts, i si mai ens assaltava un virus esperem, primer, refer-nos prou per, segon, tenir una estona pròpia. Potser per això les visites sovint són inconvenients. Potser per això evitem de fer-ne quan ens sentim sans i tenim algun malalt relativament a prop.
Potser per això de tant en tant ens tempta deixar-nos emmalaltir, ei, sempre que sigui, com en el poema de Comadira, per una malaltia benigna.
Una variant d’aquest conreu de l’avorriment el practiquen els qui es presenten a un funeral, un funeral qualsevol, com qui va a prendre un suís, i segueixen la cerimònia amb emoció, i s’emocionen de debò fins al punt de deixar anar la llagrimeta que escau, i no saben evitar de presentar el seu dol a algun familiar.
Jo he vist un d’aquests addictes als oficis de difunts aprofitar la confusió de la sortida de l’església per arribar-se fins a un pròxim al finat i dir-li ho sento molt, veig que era molt apreciat, poques vegades havia sentit tant una mort, i això que no el coneixia.
Però encara recordo amb més perplexitat el dia que, en una sala de vetlla del tanatori de Collserola, una dona va entrar, va pregar, va sortir, va saludar un punt afectada i gairebé afectuosa i se’n va anar. Després, els uns preguntàvem als altres qui era, de qui era. Ningú no ho sabia. Potser una amistat secreta? Dedueixo que no, perquè poc després vèiem de cua d’ull com l’operació es repetia en una sala de més enllà.