Nit d’hotel
Unes potents jornades de reflexió em porten a passar la nit fora de casa. L’hotel és decent, per dir-ho de pressa. […]
Les instal·lacions són confortables, els espais generosos i multifuncionals, les moquetes encara no estan arnades i els llençols, nets, escalfen. Però així que, tard, després de l’última conversa, després d’un zàping d’esma, després d’escriure una estona, després de llegir una mica, sol, tanco el llum i miro de deixar-me endur pel cansament, es fa present un truc intermitent que s’imposa al silenci.
És regular, llunyà però nítid, interminable. Em costa identificar-lo. No pot ser que a aquesta hora hi hagi feines de manteniment. Ni cap altra activitat que en doni raó. Aleshores? Aleshores només pot ser…
El repic rítmic del capçal del llit contra una paret acostuma a tenir una causa clara. O tèrbola, segons com ho expliquis. El que em sorprèn és que els intervals siguin tan constants durant tanta estona. Quan, al cap d’una eternitat, s’espaien, somric. Ara podré dormir. Però encara no m’he desprès de mi que torno a obrir els ulls. Hi tornen. Hi tornen. Finalment, lentament, m’adormo. Però dues, tres, potser fins i tot quatre vegades, els trucs m’interrompen el descans.
L’endemà no m’estic de comentar-ho mentre esmorzem. Si l’activitat frenètica dels hostes anònims va interferir el son d’algú més segur que farem una mica de gresca. O si algú, potser un parell de persones, fan com qui no sent res o baixen la mirada o es posen vermells, encara en farem més.