Jordi Sarsanedas i el triomf de la farigola
L’última vegada que el vaig veure va ser en ocasió del seu recital a aquelles Antologies del Col·legi de Llicenciats, ara fa deu mesos. […]
Ja esquerdat per la malaltia, sense aquell vigor emfàtic a la veu que
n’havia fet un dels més suggerents rapsodes, va
llegir una tria de la seva última poesia, esplendorosa de llengua discreta i contenció moral, que afortunadament podem
compartir aquí. L’endemà em va trucar per agrair-me la invitació i, sobretot, per excusar-se. Per excusar-se perquè, deia, havia quedat molt malament, no va poder fer el que s?havia preparat, duia un inèdit tan bonic i finalment no va llegir-lo? Fins i tot ara, gairebé un pas enllà del llindar de la vellesa, es mostrava exigent sense excusa amb ell mateix.
Unes setmanes després va aparèixer a l’Avui un petit comentari, gairebé una simple descripció, de la primera edició d?A trenc de sorra, el primer llibre de Sarsanedas. Ell n’havia dut un exemplar aquell dia al Col·legi (que l’atzar del calendari havia fet caure en nou de febrer) i me’l va oferir després de la meva exclamació en veure’l. Em va trucar aquell mateix dia, amb la veu encara més prima, per agrair-me la deferència. En penjar, no sabia evitar de pensar que aquella trucada era un comiat.
Ara que ha mort he fet memòria de les novel·les, els contes, les proses que rellegiria, de seguida, si en tingués l’estona. Però finalment he triat un dels seus llibres, el darrer, Silenci, respostes, variacions, per anar-ne remugant les paraules. Els últims versos de l’últim poema fan:
enyorant tant Campeny com Ferdinand Léger:
un triomf gens modest damunt la taula
on fumeja, sumptuosament, una sopa de farigola.
És una ambició d’aparença modesta, prou. Per bé que l’olor bullent de la sopa de farigola, al capvespre de tots els capvespres, deu ser el més semblant que podem imaginar al confort, a la felicitat. Una bona rara resposta a tant de silenci.