El potatendre
Ho confesso: vaig tenir la paciència morbosa de seguir l’entrevista que ahir al vespre Mònica Terribas va fer a Albert Rivera, i n’he tornat a tenir aquest matí per repetir amb la que li ha fet l’Antoni Bassas. […]
Paciència morbosa, sí, perquè no ha dit res que fos nou i tot tenia almenys un punt de capciós. Omplir-se la boca del concepte de llibertat, per exemple, i aplicar-lo a l’elecció de llengua. I, a partir d’aquí, cantar les excel·lències d’un improbable model escolar basat en l’ensenyament en la llengua materna fins als vuit anys, deixant-ne als centres i als pares l’elecció com si aquesta elecció hagués de donar-se sempre per força en una bassa d’oli. I prescindint del fet que avui, a no pocs centres, la llengua materna majoritària ja no és ni el català ni l’espanyol. O és que les suposades recomanacions de la Unesco no valen per a l’urdu, el tamazig o el mandarí?
L’home ha insistit a fer notar el tracte diferencial que la seva formació política ha rebut en campanya per part dels mitjans públics, especialment de TV3, i no ho feia per agrair-lo sinó per queixar-se’n. Amb un punt a la ratlla de la comicitat, com quan intentava denunciar l’escàndol de no haver estat cridat a la taula d’anàlisi de resultats en què hi havia representats els cinc partits del Parlament dissolt. Ha estat un d’aquells moments que veies el somriure de la Terribas anunciant una solemne estocada. L’entrevista ?totes dues? han estat prou directes, prou incòmodes. Potser la Mònica ha fet bé, doncs, d’haver-se contingut.
Un primer balanç és que el noi encara és un potatendre, però sembla aprendre de pressa. Parla amb prou aplom i etziba dades poc o molt hipotètiques i testimonis d’autoritat si fa no fa aproximatius amb seguretat i barra. El segon balanç, per tant, és que tot indica que no desapareixerà de pressa.
La manipulació mínimament ben servida dels fets i els sentiments té públic garantit. Sobretot si l’anuncies, com ha fet, afirmant aquell vell despropòsit polític tan estès entre els populismes segons el qual només aspires al reconeixement de la realitat i no a la seva transformació. I aquell altre, que diu que tu sí que t’ocuparàs d’allò que preocupa i interessa la gent. O sigui, que es preparin.