La paraula escrita i la censura

Diu que aquest és l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, i per fer-ho notar la Diputació de Barcelona ha organitzat diverses jornades sota el títol general de “Cultura i memòria”. […]

Dijous dia 21 de juny en va tenir lloc la segona, Entre el cànon i la censura. La memòria com a relat del poder, comissariada per Enric Llarch (en podeu trobar un resum general aquí i un altre de tota la sessió del matí aquí). Vaig participar en la primera taula rodona, Cànon i censura en la paraula escrita, moderada per David Castillo, al costat de Maria Favà, Ada Castells i Kap, que va agafar un caire diguem-ne testimonial, com observareu si teniu la paciència de seguir-la:

El cas és que l’estona se’ns va fer curta i van quedar moltes coses per dir. I ganes de dir-ne algunes més, també.

Amb la censura, que és la repressió per les coses que has dit quan no pretén, directament, evitar que les diguis, no s’hi pot frivolitzar. Aquí mateix, durant la dictadura, se’n va patir tanta que encara ho recordem i ho sabem bé. Però no és una exclusiva dels règims indiscutiblement repressors, com podem observar també aquí i ara mateix. Les petites anècdotes personals que hi vaig aportar pretenien mostrar una mica això: que més enllà de la contenció —inevitable i necessària— des de la qual parlem sempre i que no arriba a ser autocensura, no falten mai pressions o pretextos per autocensurar-nos o per assumir com a inevitable, i de vegades perversament ens sembla trobar-la acceptable, alguna mena de censura.

Generalment atribuïm la censura al “poder”, a l’acció dels poderosos. Però on és, avui, el poder? Per poc que el busquis te n’adones de com és de difús, d’indirecte, d’emmascarat, fins i tot de vegades en els aparentment més febles. En el cas de Rushdie, per exemple, la repressió de la llibertat d’expressió venia del règim iranià dels aiatol·làs, aleshores tan allunyat, i sense complicitats aquí. Però va funcionar. I, de fet, sí que en va trobar, ni que fossin vergonyants, paradoxals, de complicitats…

Amb tot plegat no vam tenir temps de dir res sobre el cànon. I hauria valgut la pena recordar, per exemple, que en un inici l’establiment del cànon tenia un efecte en un cert sentit censor. Parlem de quan es va establir quins textos bíblics eren canònics, i per tant sagrats i doctrinals i glossats, i quins quedaven exclosos del cànon, i per tant podien ser relegats de la tradició si no és que acabaven essent considerats directament herètics. El cànon, doncs, en el context religiós, actua com un principi de selecció dels textos ortodoxos i d’exclusió dels que es puguin considerar llavor d’heterodòxia.

Però amb el cànon literari ha acabat passant tota una altra cosa. Avui no crec que ningú dubti gaire del caràcter canònic de Madame Bovary de Flaubert i de Les flors del mal de Baudelaire, de l’Ulisses de Joyce o de Lolita de Nabokov. Tots quatre llibres, i en podríem trobar molts altres exemples, van ser en el seu moment prohibits o se’n va perseguir i jutjar els autors per impietat o indecència. I, temps després, han acabat esdevenint textos de referència de la tradició literària universal. I sense perdre el potencial de subversió.

Potser és per això que la literatura no ha acabat d’esdevenir ben bé una religió —per més que els qui ens reconeixem lletrats ens puguem sentir sovint assenyalats com si fóssim membres d’una secta—, sinó el blanc persistent dels atacs de tota mena de puritanismes, l’objecte de persecució i escarni per part de qualsevol ànima feixista, repressora, censora, de les que avui encara no deixen d’escampar-se per l’espai públic. Massa que n’hi ha.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cosa pública, Paraules, Xerrades i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La paraula escrita i la censura

  1. Molt interessants les teves aportacions sobre el cànon. Avui encara trobem modes, mitjans de comunicació I mandarinatges que sovint actuen com ho feia l’Església en l’època dels llibres prohibits. Tamateix, una època de tanta sobreproducció on el coneixement s’administra en píndoles de la viquipèdia, l’establiment d’un cànon resulta inevitable per a qualsevol cultura i disciplina. El problema, en tot cas, és qui el fixa i té capacitat per revisar-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*