Oi?

Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,

El llibre inclou el meu comentari al poema “Epigrama”, sota el títol “No hi ha llimacs sense bava”, que comença:

Ara que Narcís Comadira compleix setanta anys li he fet el petit homenatge privat de rellegir-lo en camí invers. He començat pel darrer llibre i he anat tirant enrere fins que, en arribar a Usdefruit, el poema “Epigrama” m’ha fet aturar. “Epigrama” és el quart poema de la segona i última secció d’Usdefruit, que en conté vint-i-un. I Usdefruit és, segur, un llibre de maduresa, publicat el 1995, a cinquanta-quatre anys, el penúltim que recull Formes de l’ombra, després d’En quarantena (1990) i abans de L’art de la fuga (2002), abans també del seu últim llibre conegut fins ara, Llast (2007).

El poema comença amb aquesta afirmació: “Ara sóc un llimac”. I l’impacte que m’ha fet aturar l’ha provocat, no en dubto gens, la combinació incòmoda, indigesta, de la primera persona del singular amb la imatge llefiscosa del gastròpode. I el dubte, com una reminiscència de lectures anteriors, que no és, aquest, el primer llimac que apareix en la poesia de Comadira. Abans de prosseguir, doncs, com qui surt a caçar cargols, he regirat entre els pàmpols dels poemes anteriors, a la seva recerca i captura.