Record de Joan Llopis

La revista Foc Nou va publicar, el mes d’abril, una llarga entrevista de Francesc Romeu amb Joan Llopis. Dos mesos després, l’endemà del dia de Sant Joan, Joan Llopis moria i es confirmava així, amb brutalitat, el que molts ja sabíem: aquelles pàgines eren el seu testament intel·lectual. En van parlar el mateix Romeu, Ignasi Moreta, Jordi Llisterri o Juan José Tamayo.

Ara el darrer número de Foc Nou em publica un breu record personal del tiet Joan, a partir del testimoni que en vaig donar al seu funeral. El reprodueixo aquí:

[…]

Joan Llopis, el tiet Joan
Alguns records

Feia molt de temps que no m’ho deien. Uns dies enrere vaig escriure unes paraules arran de la mort d’Emili Teixidor que van fer certa fortuna; en reconèixer-les, un col·laborador va dir: mira que capellaneges, de vegades… Feia molt de temps que no m’ho deien, i en aquesta ocasió, que faltaven només uns dies perquè el tiet morís, em va semblar que era tot un homenatge. Malauradament ja no vaig ser a temps d’explicar-li-ho i riure-me’n amb ell.

***

Vaig tenir la sort de poder mantenir algunes converses amb Joan Llopis els dos mesos que va passar a l’hospital, abans de tornar a casa només unes setmanes abans de morir. Una tarda que estàvem sols vam comentar l’extensa entrevista amb ell que Francesc Romeu acabava de publicar a Foc Nou. Li agradava repetir que, en el seu cas, s’havia invertit el principi de Peter i havia fet camí, contra el que sol ser habitual, de dalt a baix.

Em va parlar del seu recorregut professional i també del personal i familiar, d’alguns episodis de joventut primer, de la malaltia i el cansament present. No repetiré ara moltes de les coses que em va explicar i que Romeu transcriu amb bon criteri. El que voldria és saber recollir el to amb què les recordava i el que em sembla que se’n desprèn. Parlant de la secularització, per exemple, es veia que havia actuat en consciència i amb llibertat. Que per raons de consciència i en un exercici íntim de llibertat havia decidit abandonar el sacerdoci i unir-se amb Maria Colom i, alhora, per fidelitat i igualment en consciència i amb llibertat, no havia deixat de treballar per l’Església i el poble de Déu. Per dir-ho com ho dèiem a casa, no va deixar mai de ser un capellà.

Ho vèiem en les cerimònies familiars, els bateigs, els casaments i els funerals que, gairebé sense excepció, va dirigir de la secularització ençà. Al costat del sacerdot, en un discret primer pla, justificava el ritual, explicava el perquè de la litúrgia, acompanyava els congregats a participar en la cerimònia i a integrar-se’hi, pensessin com pensessin, creguessin o no creguessin. Desplegava, en aquestes situacions, totes les seves aptituds didàctiques i tota la seva vocació de servei. L’Església hi va perdre i la família hi vam guanyar. O potser només predicava amb l’exemple i feia experiència, en una de les comunitats de base més pròximes, la pròpia família, del sentit de la litúrgia, d’una litúrgia amb ple sentit.

Feia experiència, així, en paràfrasi del seu títol, de la capacitat humanitzadora i rehumanitzadora de l’Evangeli. Últimament l’havia temptejat per si tenia alguns papers esparsos o inèdits, però la insinuació no l’havia il·lusionat gens, almenys exteriorment. Deia que ja havia escrit tot el que tenia per escriure i que el seu temps havia passat. I ho deia sense ni un deix d’amargor, amb la convicció tranquil·la que aquest és el nostre camí: arribar, fer, després deixar fer i anar-se’n.

***

Recordo, i em sembla que no m’ho invento, que de nens els cosins de la mateixa edat havíem jugat a demostrar que teníem un tiet savi. Ell feia coses importants, escrivia llibres, tenia certa presència pública. Era un savi per als nens que érem. Després ens vam anar fent grans i ell continuava estudiant, escrivint llibres, ensenyant. Amb el temps hem descobert que, de savi, ho era molt més que no ens pensàvem. Savi d’aquella saviesa humana que et posa a recer de la vanitat, la pretensió i l’orgull.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada ha esta publicada en Interiors. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*