Oi?

Dissabte 15 de novembre, David Castillo va publicar la seva lectura de Moments feliços a l’Avui. Diu: […]
Un cenotafi a l’amor

DAVID CASTILLO

La literatura ha convertit la mort en bellesa com en una fórmula d’alquímia. N’hi ha moltíssims exemples, des de la literatura clàssica fins als moderns. Em van agradar especialment les narracions elegíaques que Peter Handke va dedicar a la seva mare, i Paul Auster al seu pare. La referència al Joana de Joan Margarit resulta inevitable, com ho seran el llibre de contes de Dolors Borau i el poemari d’Oriol Izquierdo que han dedicat a la seva filla Clara.

Moments feliços és un llibre subtil, ple de racons on la pèrdua i el record juguen als límits del vel suau de l’existència, una elegia càlida plena d’instants d’una intensitat continguda. En certs moments escolto les veus de Ferrater, d’Estellés, de Manent, de Salvat-Papasseit, mentre el dolor es liqua, tant pel que es diu com pel que no es diu.

El llibre és el primer d’un activista de la literatura, que ha estat crític, editor i actualment director de la Institució de les Lletres Catalanes. Recordo una bella sextina a Llàtzer que va publicar a l’Antologia poètica universitària 1985. Des d’aleshores només poemes de circumstàncies fins a aquest trencament, on el poeta ha transformat el dolor en art. El poeta ha dut el record de la seva filla desapareguda cap a un cenotafi, on la força és la delicadesa, on el lament és un cant sostingut d’una senzillesa celestial i aclaparadora.

Oriol Izquierdo ha construït Moments feliços des d’una llengua nítida i elegant, un català que sura entre les imatges. L’enyor i el buit es contraposen a la presència latent de la noia, que reapareix en l’evocació, com una ombra, una sensació, una espera: “Al principi et buscava com si l’ombra / del teu record et pogués portar a casa, / com si amb el pas dels dies fos segur / que tornaries a estar-te amb nosaltres. / Al principi et buscava i et buscava / com si només hagués de córrer el temps”.

La paraula és el refugi del sentiment i és la poesia l’única que ens pot salvar del naufragi. Els poemes de Moments feliços no són exclusivament una teràpia sinó un cant a l’amor protagonista. Una metamorfosi d’on pot arribar la veu quan la vida ens mutila. La mort de la filla, no per anunciada menys dolorosa, obre la sensibilitat del poeta que s’interroga. Les percepcions de la realitat oscil·len per un territori que sovint resulta angèlic o fantasmagòric, el pou sense fons que l’amor regenera. Les imatges il·luminen el recorregut del llibre: “Així la teva / viva mirada muda / sempre tranquil·la, / companyia perenne, / neu clara que ens abriga”. El to romàntic i confidencial m’ha fascinat. En alguns moments he pensat en Maragall o Amado Nervo, en el khadish de Ginsberg, en comparació amb el to més solemne de Margarit. Izquierdo ha buscat cada paraula per fer aquesta última oració fúnebre a la seva filla. Una excursió al cel blau, on la llum és l’únic tangible.