Per què li diuen diàleg, si volen dir… quin marron!
El discurs tendeix a acomodar-se a imatges prefixades, a estructures mentals que hem interioritzat, però que poden ser tramposes. Hi ha una certa infantilització de la política quan es diu que un conflicte és entre dos que es discuteixen (o es barallen), com feia Berto Romero en un dels seus gracisos monòlegs.
Això no és una baralla entre Rajoy i Puigdemont, sinó un procés complex en què hi ha diversos actors que defensen interessos diversos. Quan es parla en genèric no s’afronta el problema, sinó que s’esquiva. La retòrica basada en tòpics ens permet no haver de prendre partit. Es el fals joc de l’equidistància: “diàleg”, “no volem violència”, “cal parlar”, etc. Sí, sí, però qui, com, quan, per a què?
Crec que és insult menystenir el fet que una majoria de catalans s’ha expressat amb el seu vot en favor de la independència de Catalunya. Si es produeix un procés de mediació, o de diàleg, es farà sense tenir en compte el que han expressat els ciutadans? Es tornarà a anul·lar la seva voluntat?
Aquestes proclames genèriques tampoc no ens ajuden a entendre la naturalesa de la decisió que hem pres aquesta majoria de catalans: hem decidit prendre el poder. I és clar, qui té el poder es resisteix amb tot el que pot. Això té un risc. Ens poden fer mal.
Per això precisament és important apel·lar al diàleg, però no per desnaturalitzar o per infantilitzar les decisions que hem pres entre tots nosaltres, sinó per fer-les valdre com a legítimes i democràtiques. Si el “diàleg” ens fa negar les urnes, serà una forma tramposa de mantenir si ne die la impossibilitat de decidir sobre el nostre futur. Quan el llenguatge es converteix en una trampa, cal canviar-lo. Potser que comencem a parlar de negociació.