Escoltar Jon Landaburu parlant de llengües

Aquesta setmana he tingut la sort d’acompanyar Jon Landaburu, Premi Internacional Ramon Llull al seu viatge de dos dies a Andorra, on s’atorguen els Premis Internacionals Ramon Llull, amb altres membres del jurat i de les institucions que promouen el guardó.

Jon Landaburu és fill del vicelehendakari basc a l’exili. Per això ell va néixer a París i va créixer com un francès que a casa tenia la particularitat de viure un altre món: el del govern basc a l’exili, on aprenia les dues llengües dels seus pares, el basc i el castellà.

Va decidir fer el servei substitutori del servei militar com a estudiant universitari. El servei militar aleshores durava més de dos anys. I això el va portar a Colòmbia, al Departament d’Antropologia de la Universitat de Bogotà, malgrat que ell havia estudiat filosofia a La Sorbona. El van enviar a estudiar una de les tribus ameríndies i allà va començar la seva aventura vital. Això ens ho va explicar ahir. El dijous va fer una conferència al centre cultural Llacuna d’Andorra, a través de la qual ens va endinsart en la realitat de les llengües ameríndies de Colòmbia. Algunes fotografies van acompanyar el seu relat. No et cansaries d’escoltar-lo.

Algunes coses que ens va dir:

No sabem ben bé què és una llengua, diu Jon Landaburu. Els límits d’una llengua els defineix la política, les fronteres. Per això no sabem exactament si al món hi ha 6.000 o 7.000 llengües. El que sí que sabem és que a l’equador del planeta s’hi concentra la més gran diversitat lingüística, de la mateixa manera que s’hi concentra una quantitat més elevada d’espècies de fauna i flora. Així, a l’Amèrica Central i del Sud hi ha unes 93 famílies de llengües. Tantes com a Àfrica, Àsia i Oceania juntes.

Cal entendre, segons Landaburu, que les llengües són codis simbòlics de comunicació que s’adapten als canvis de l’entorn. La diversitat de relacions crea diversitat de codis lingüístics. Si els grups socials se separen, ocupen espais diferents, viuen realitats diferents i generen llengües diferents. La glotosfera es beneficia de la diversificació d’entorns de vida.

La glotosfera es beneficia de la diversificació dels entorns de vida. La riquesa de l’experiència de la humanitat és conseqüència d’aquesta diversificació simbòlica. Però no hi ha diferències irreductibles. Totes les llengües són traduïbles. L’espècie humana és una i es produeix una barreja constant, per tant, processos de proximitat. De fet, en els darrers anys hi ha un procés nou de convergència entre llengües.

Colòmbia té actualment 48 milions d’habitants. Només 2 d’aquests són indígenes, que viuen en 100 comunitats i parlen 65 llengües diferents. Cal pensar que en el primer segle des de la conquesta d’Amèrica pels espanyols, es va perdre el 90% de la població indígena. Algunes comunitats han perdut totalment la llengua, d’altres la conserven parcialment. Hi ha 35 d’aquestes 65 llengües que són parlades per menys de 1.000 persones. Només 3 llengües indígenes de Colòmbia tenen més de 100.000 parlants.

Un dels comentaris que ens feia a part és que la preocupació per recuperar la llengua estava motivada sovint per la necessitat de connectar amb els elements simbòlics de la cultura de la comunitat: especialment per les cerimònies religioses, la connexió amb el territori i els avantpassats. La llengua és part de la cultura. Sense cultura no hi ha comunitat com a subjecte col·lectiu ni identitat. En el cas de les comunitats ameríndies no hi ha un plantejament polític semblant al de l’Estat-nació, sinó l’assumpció d’una identitat que conviu amb altres formes lingüístiques i culturals.

Tot i amb això, és remarcable la situació jurídico-política d’aquestes comunitats a Colòmbia. Des de la Constitució de 1991 les comunitats indígenes posseeixen la seva terra d’una manera inalienable i permanent (en total, aquestes terres ocupen una cinquena part del territori colombià) i també compten amb organismes polítics de representació i d’execució de polítiques autònomes respecte de l’Estat, per exemple, en matèria educativa. Sens dubte és una realitat social interessant de conèixer. Escoltant Landaburu de seguida tens ganes de visitar Colòmbia, un país amb una gran riquesa cultural i paisatgística.

Podeu llegir aquí la crònica que en va fer Bel Zaballa per a Vilaweb.

A l’Enciclopèdia Catalana podeu consultar la seva trajectòria acadèmica i els seus treballs.