Inspir poètic, per M.M.Bergas
Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.
Amor eixut
(Hi era en aparença però veritablement era impossible sentir-la i pràcticament no se la veia).
Ella dibuixava una ombra
en constant estat de desintegració
per mitjà del mètode de difuminació permanent.
Dins un ser-hi, amb inspiració nòrdica,
sec i calculat,
se reivindicava
esvelta,
amb presència de gel,
imposant-se
sobre un partner de luxe,
que es limitava
a servir canapès sofisticats
i a abocar cava fred.
Ell mostrava
els seus tresors,
i escampava
amor perdut
arreu,
amb la seva mirada
transparent.
Sobre la taula,
a damunt del llit,
a la pica,
a les terrasses.
Ella el veia allà exposat
a la intempèrie siberiana.
Amb una indiferència àrtica.
Amb incomoditat evident.
Amb rebuig mal dissimulat.
L’observava,
per res recollia,
cap de les bondats exposades.
(És evident. Es veu clar! Funcionaven com aquelles parelles amb l’estimació en conserva, o directament extingida).
Amor eixut.
Ella es mostrava
sempre cansada,
girant-te cap a la llum del carrer.
Deixant-lo en la penombra més
devastadora.
La naturalitat d’un subtil
menyspreu.
Ell, un home anteriorment estimat, dissolent-se.
Nit rere nit.
Estança rere estança,
cada cambra
acumulava un gra de sorra més
del seu desert particular.
Àcid i solitari.
Èxode de l’essència.
Cada cop més lluny.
(Sí! Recordooooo!!! Observeu-lo!
Vida buidada,
enfonsaaaada,
ensorraaaaada,
defenestraaaaaaada).