El pes.
La pressió.
L’embat.
Treu-me’ls de damunt!
Del pit.
Del cap.
Del cos.
Arranca’m-els i aparta’ls de mi.
Voldria que me’ls
traguessis de cop
com un queixal infectat
arrabassat amb urgència.
O potser capa a capa,
matinada a matinada
com tels de ceba
que pelem en nits d’insomni.
Cada lluna
des-compressió!
Sortint del magma
de l’engany i la mentida.
Sobreeixint
de les profundirats més tenebroses.
Tu em donaries la mà
i jo t’acompanyaria
cap a l’alba de la tardor.
Però el somni no és viu.
Les misèries són solitàries.
I les depuracions no demanen instructors.
Al matí,
riuràs entre enginy i persistència.
Aferrant-te al dia.
Surant.
Respirant.
Esperant-me.
Amb lleugeresa.
Sense rocs al cor.
Simplement,
la tendresa i l’amor.