Cafè en gra

La il·lusió es efímera, o dit d’altra manera,
l’alegria no dura a casa del pobre. Spanair havia de ser la Iberia catalana, o
així ens ho havien venut, i com que quan es parla de societat civil als estrats
alts, es refereixen a empreses amb molt calé i no pas a ciutadans amb moltes
inquietuds, la pasta fresca l’havien de posar grans empresaris catalans per
convertir l’antiga Spanair en la nova Spanair de semblança a una oca a una altra
oca i tiro perquè em toca.

Un empresari emprenedor anomenat Ferran Soriano, que no es
de Soria ni de Suria, sinò de Barcelona i del Barça va saltar a la fama precisament
per ser directiu primer i  desdirectiu
després del millor club de futbol del mon on es fan i es desfan les pilotes, i
un cop abandonat el pont de comandament del transfutbòlic mes gran que solca
les gespes, va emprendre l’aventura d’agafar una gallina desplomada, de vol
gallinaci, per convertir-la en una gavina, i potser en un albatros.

La nova T1 del Prat, situada a la quinta
forca de la sisena llunyania, va ser per uns dies santuari privat d’Spanair i Staralliance, abans
que hi arribés la resta de
xusma i convertís el fred desert aeroportuari, tan temps
somiat, en un cafarnaüm de ramats arrenglerats i esquilats a la porta de la
pleta d’embarcament 

Com que aquest país meu i vostre és una eterna
cirera en busca de pastís propi, una Air-Catalunya podia ser el viagra que
animés la decrepitud. I
som-hi, la vella Spanair
passá a mans dels MBA’s d’ESADE  i
endavant les atxes amb la benedicció institucional del zoo de la Ciutadella.

Encara no fa un any que van comprar la gallina i
les plomes no li creixen,  perden cales  a carretades i la inversió d’alt riscs te
l’objectiu ara de ser el xut d’alt retorn, emulant als Messi, Ibra, i
companyia.

Quan les coses que haurien de sortir be no
surten bé, i es te un roc a la faixa pot passar que llençant el roc, faixa
i pantalons caiguin a terra i el feixat es quedi desfeixat i amb el cul a
l’aire, i la faixa de rebaixa deixi als fabricants de faixes, altrament dit
especuladors, amb l’únic optimisme de saltar a la borsa a vendre fum de hub, o subhastar la gallina  entre les companyies que volen pista per fer
aterrar i enlairar els seus albatros.

Total, res de nou, els negocis de vegades surten bé
i altres no, l’Air-Catalunya pot esperar asseguda com un passatger mes dels
aeroports  freds, impersonals, llunyans i
antipàtics, on el temps que es guanya volant es perd en desplaçaments, esperes,
retards, vagues, i a sobre et toquen els ous una colla de desgraciats amb
guants de làtex que no servirien ni per tacs d’escopeta.

Volare….