Un cor i dues mans
Els dubtes son com les mines antipersona: se’n fabriquen a balquena, s’escampen com una fuita de gas, tenen pinta de joguet per temptar adults amb ment infantil, i exploten les pors de la gent immadura. La sembra que no es recull, roman enterrada i llesta per explotar, quan algún incaut la desenterri.
Son els rumors, les maledicències, les mentides tergiversades que volen aparentar veritats, les amenaces sibil·lines o explícites, la indiferència calculada.
Feina de quintacolumnistes, -infiltrats o residents habituals- que s’ocupen de llançar l’ham als cagadubtes atiant la seva inseguretat i manca de criteri, construint enemics imaginaris que atiïn la ira subjacent cap a falsos objectius, fabricant ectoplasmes que s’aposenten suaument sobre els cossos dorments dissipant energies i esmorteint com una molla l’empenta.
És l’atac amb l’enemic visible i l’objectiu camuflat. Pontifiquen què pensen o no pensen els catalans, però de cap manera els hi volen preguntar, reivindiquen catalanitat destil·lant anticatalanitat, cercant protagonisme allà on les seves armes polítiques no poden apuntar ni abatre.
La Via Catalana, no es una cadena encara que se li hagi donat aquest nom, -explotat per la gusarapia espanyolista en el seu sentit mes innoble- és una sardana oberta, com un contrapàs, que marca la ratlla fins on hem permès que arribi la nostra paciència de subtits d’EspaÑa.
Per això, la crida específica a que hi participin polítics, amb càrrec mes o menys elevat, es irrellevant. Tots, sigui qui sigui, hi serà comptat com un cor i dues mans i les organitzacions com a tals no hi tenen cabuda.
El fracàs doncs no es una hipòtesi de treball, si la batalla ara és a l’Ebre per omplir-lo baixarà una rierada i aquest cop guanyarem allà també i creuarem el riu avançant.
……. malgrat els rebentaires i mentiders que volen empastifar-ho tot, i no ho aconseguiran.
S’ha acabat la paciència. Bròquil is OVER. Continuem la marxa.