Pa o ?empanada?
No érem vint mil, -quina mania d’inflar els
números!- érem els que érem i érem prou, no masses. Ni massa. Érem “count”, individus que a títol personal,
no pas sota la convocatòria de cap partit polític ni sindicat, sortirem al
carrer acompanyats de banderes estelades, d’aquelles que fan por fins i tota a
alguns del “nostres”, perquè fan avinent allò que “sap tothom sense que calgui profecia”.
Res a pelar, els invents autonòmics no serveixen
per protegir-nos ni per avançar com a poble amb personalitat pròpia. Ho saben
fins i tot els pàrvuls.
El parvulari de Catalunya (dit també Parlament)
encara es fa pipi a sobre quan el mestre foraster el renya, i es posa cara a la
paret quan el TC li mana. Els parvulentaris porten bata de col·legi, es fiquen
el dit al nas i fan mandonguilles. No aprenen l’abecedari de la politica:”
l’Estat permanent de bona esperança, no és un Estat, és una parida”.
Parlament de sucre, de pirulí, de bollicao, alimentat
a base de potito” d’Actimel cada matí, per millorar les seves defenses, una “sal de frutas” per tirar avall i un Strepsils de lidocaína per a xupar. No
s’apujaren els s(ous) i n’estaran cofois.
Qui els fa ser quelcom és qui se’ls escolta, qui
els entrevista, qui va a les seves riotes de premsa. Representen que
representen, però, al menys, a aquells que caminàvem pel carrer, que no érem
masses però no érem massa, no ens representen.
Potser sí que érem pocs.
Pocs? Quants en calen?
“Som una nació, volem Estat propi”,
“In-de-pen-den-cia-á!
Braveheart baixava per Trafalgar i trencava per Arc
de Triomf fins a la Ciutadella. Cares pintades de quatre barres, no ensenyaven
el cul a l’enemic perquè la nostra és una societat amb roba interior, que li
costa despilotar-se, o en tot cas és un despilotament emocional, un bull, dos
bulls, tres bulls, i abaixa el foc. “Segadors
no esmoleu l’eina que podríem prendre mal….en general.”
“Ara que som
junts, diré el que tu i jo sabem
i que sovint
oblidem…”
Ho dèiem ben fort, cridant, però, i demà?
Demà tots cap
a la feina
“porque aquí
no pasa nada”
Potser algun dia haurà de passar alguna cosa, de la
ma d’alguns -pocs- que deixin de fer alguna cosa o facin alguna cosa que no fan
ara. “Els petits canvis son poderosos”, i doncs els grans encara més.
Aquesta cosa, per la via no violenta, que no pas
pacífica, ha estat en altres llocs i en circumstàncies similars, la justa desobediència de les lleis injustes,
i la justa obediència a lleis no escrites ni promulgades, però moralment
imperatives.
El difícil desllorigador no el portaran les masses
(volubles, inercials, buides de contingut) ni el motor sense pistons del cotxe
de bombers amb que juguen els parvulentaris, sinó el catalitzador, petit
minoritari, que faci reaccionar cap al nostre costat, ni que sigui un breu temps,
la inèrcia de la massa.
No cal inventar res, només trobar l’actualització
“avui punt zero” de totes les lluites per l’alliberament ja inventades, des de
Gandhi i Mandela a Aung San Suu Kyi.
La justa desobediència de les lleis justes, i la justa obediència a lleis no escrites ni promulgades, però moralment imperatives. D’acord. Algún dia poden passar coses, grans o petites, i si moltes de petites es poden convertir en grans podríem arribar a ser un poble, el que voldríem ser. Has esmentat a Aung San Suu Kyi. Ella és el catalitzador d’un poble. En les seves ‘ Cartes desde Birmània’ en la dedicada als ‘mestres’, budistes òbviament, ens explica el que li va dir un mestre de la raó del declivi i la decadència:
Disculpeu-me, pot ser no sigui jo qui us hagi de dir això, però l’empanada mental que teniu és si més no preocupant. No em cansaré de repetir-me:
I demà que? Demà? Avui i no pas demà: política de fets consumats! Ja n’hi ha prou de venir a Madrid tot fent pedagogia (i quan dic Madrid vull dir només l’Estat i els seus poders fàctics i no pas el seu poble, que és el meu), prou de demanar, d’enraonar, de mirar de convèncer…
Si no et donen, pren! Ja ho cantava l’Ovidi. No us donaran pas més que quatre molles, i si les demaneu per favor, si no, ni tan sols això. Que no veieu que aquesta és també la mentalitat de l’enemic? No demanen, prenen. Sense cap mena de penediment. Per què haurien de penedir-se’n, si vosaltres mateixos us deixeu prendre?
Tenen totes les eines i mitjans per a tenir al seu poble, el meu, enganyat i alienat tot pensant que sou una colla d’antipàtics i garrapes, i a sobre insolidaris… a sobre! I no hi ha pedagogia que us en salvi. Però és que tampoc no cal! On s’ha vist que l’ovella hagi de convèncer al llop de que no se la mengi i que se l’estimi?
Tant si us estimem com si no -i que consti que jo si, i molt:
Via Fora Catalans!