Cafè en gra

Els pessebres vivents són pel carrer, a un bloc de Salt, a un menjador de caritat per un mos, a un recer sota el pont de l’autopista amb uns quants cartrons escampats, al terra d’un caixer automàtic.

No obstant, dins el paisatge que només veu la ment, a cops ni la llana més gruixuda abriga prou per no quedar-se glaçat. Sí, l’alè que exhalen els pulmons és un nuvolet càlid sortint de la gola, la sang líquida no conté cristalls de gel, els teixits, esponjosos i rosats palpiten al compàs de cada rebregada de ventricle i tot sembla seguir el camí de la seva naturalesa. Però només és una aparença.

El món interior de cada ment pensant és un misteri trinitari que mai s’ha unificat; la percepció mental, la nostra potència que converteix els somnis en actes i genera el corrent per fondre dues estimacions en una abraçada, també és capaç de convertir els éssers en espectres de sí mateixos, deambulant per uns camins que no tenen traça, o que no han sabut ni sabem ajudar-los a trobar.
Les incerteses esdevenen desconcert i menen a aquell fred que congela el cor i magnetitza la brúixola fins fer perdre el nord.

A principis d’hivern, per Nadal, a final d’any, per cap d’any, el paisatge blanc, i si mes no fred de les nostres latituds, els dies curts, la foscor que arriba massa amatent, la percepció de fi de cicle, la consciència d’envelliment, la solitud penjada a les entranyes com una urpa que estreny i estira avall, les pors, les latències, els afectes depositats com rosada que es fon i s’evapora, son prou i són massa de vegades per suportar tan pes sobre el llom cansat de portar la seva càrrega de tot l’any, de tots els anys acumulats de feixugueses.
La xarxa protectora s’esquinça, els fantasmes campen al seu aire, al laberint es desfà el fil d’Ariadna, i l’ànima es perd en les intricades circumval·lacions del cervell.

Quan el cort es trenca, quan som a un clic del silenci i aquells nostres estimats s’evaporen en l’instant que dura una exhalació en l’aire fred del voltant, estem amatents al següent alè que no arriba, som a les a íntimes intimitats, les que viatgen amb una respiració suspesa, amb l’ai al cor, en la sinceritat cohibida que l’apropament físic de vegades entretalla, i en queda el sospir involuntari que es col·lapsa quan la pagina en gris de l’altre és com la casa buida, el telèfon despenjat o el carter que passa de llarg.

L’enyor és com la roba mullada i escorreguda que seguim cargolant quan ja no en surt aigua.

Bons desitjos per a tots els caminants del fred i una mica de felicitat si pot ser.