Cafè en gra

Si ens han de situar al mapamundi a base de punxar
les banderetes de les seleccions esportives catalanes de Korfbol i de
Pitxampat  anirem galdosos i això que,
fidels al lema de l’exposició “Catalunya, la fàbrica
d’Espanya” fabriquem esportistes tan llanuts com a Sabadell i a Terrassa
manipulaven en els bons temps el fil i la llana.

Hi ha un munt d’esportistes “fabricats” al CAR de
Sant Cugat, a la Masia
del Barça o sota les xarxes de minibàsquet de “La Penya” de Badalona. A Osona,
on visc, som els reis del hoquei sobre patins (un esport força avorrit, per
cert) i al CN Barcelona i altres clubs aquàtics de la ciutat han llençat els
millors peixos i peixes
a les peixeres olímpiques.

Aquest i altres, quasi tots, esportistes d’élit,
tenen el denominador comú de competir internacionalment sota l’empara de “la
roja” (i gualda), que la glòria és a la pàtria el que el cul al coet. Si no hi
ha cul, no hi ha glòria, però sense coet hom ja pot tenir un bon cul, que no
s’enlaira.

A propòsit del llançament del nou bòlit nostrat,
Jaume I (Jaime) Alguersuari a la Formula1, vaig veure el nostre discret vice-bigotis Carod
anunciant per la tele que la nostra fabrica de campions del motor ja començava
a donar els primers fruits -saborosos?- i que les nostres piques no tenien per
destí Flandes sinó Montmeló.

Això del motor es veu que fa forrolla i que la
nostra Teleinducció Nacional ha “apostat”, com es diu ara, per l‘Scalextric,
una competició molt “política” que consisteix a donar voltes i mes voltes a un
camí que tothom sap que no va enlloc i on la glòria del guanyador al podi  és tan efímera com la proclamació de la
victòria de tots davant del faristol en una nit electoral.

Això ja sol passar quan  a manca de la lluita necessària per pescar un
peix-espasa hom es conforma amb la pesca a l’encesa, amb molta llum i peix
petit.

El noi te 19 anys, és un ruc..kie i ens ha de fer feliços a mes de poder apuntar-nos una
altra fifa (fita o fifa?) al llibre Guiness dels oblits.  Amb sort o sense el veurem passejar el drap(eau)  de la cuina dels veïns com una capa, no
n’aprendrem mai.

Em ve a la memòria una d’aquelles noves formules
que els politics convergents de l’època Pujol, en una període de vaques magres
van llençar com una gran troballa: l’economia
“intersticial“. Ara l’esportmania intersticial.

Sembla que el país petit del que el sol dubta d’haver
vist al anar a dormir no deixarà mai d’ésser petit, i te vocació de minúscul. Fotem
tanta pena posant l’esperança de que ens situïn al mapa a les mans d’un marrec
de 19 anys que li han donat de mamar benzina, que a manca de la gloria que
esta per veure si arriba,  passem sempre
amb mes que pena