Un altre país

È triste ricordarsi tutto. Mirko Levak

Dalle nostri parti i fascisti non passarono. Taro Debar

Aquest mes de desembre han mort dos italians il.lustres, dos herois, dos ancians que mereixien funerals d’estat i tots els honors però no els han tingut, no han tingut l’atenció de cap diari, cap article que ens explicara la seua història i que acabara amb alguna de les frases que els periodistes dediquen als morts il.lustres, cap paraula de condol, només una columneta a l’Unità, per tots dos plegats. Ja, perquè tenien coses en comú, els senyors Emilio Mirko Levak i Amilcare Debar, Taro, tots dos havien nascut al 1927 i tots dos eren gitanos, o millor, el senyor Taro era un sinto piemontès i el senyor Mirko un rom kalderash istrià. 

Taro Debar va començar als 17 anys fent de correu dels partisans piemontesos i poc després es va unir a ells i va participar activament en la resistència, combatent amb la 48 Brigata Garibaldi ‘Dante di Nanni’ i va ser un dels protagonistes de la república d’Alba. Ací, ell mateix explica la seua història, en la seua llengua, sinto piemontès.

Mirko Levak va ser deportat a Auschwitz quan tenia 15 anys, va aconseguir sobreviure al camp i, tot i que al començament pensava que ningú no el creuria, ha dedicat la seua vida a explicar la seua història sempre que li han demanat. Era un dels darrers italians sobreviscuts a la deportació i el darrer gitano italià que ens podia explicar aquesta història. Fins al final de la seua vida va esperar un reconeixement de l’estat italià que mai no li va arribar.

Mereixien un país millor.