Un altre país

L’Eduard em va deixar un comentari a l’entrada sobre les reaccions a la sentència de la Cort Europea dels drets humans sobre les creus a les aules, un comentari que mereix una resposta que voldria tan raonada com el comentari.
I com que m’ha eixit llarguet està tot a Vull llegir…

Diu l’Eduard:

Maria, aquest post m’hi ha fet pensar durant uns dies.

D’entrada, vull dir que estic plenament d’acord amb tu i amb tots aquells que pensen que la religió és un sistema de creença privat i íntim que és millor, per mor de la convivència pacífica, deslligar de l’Estat i, per tant, dels seus espais públics.

Dit això, pens que és possible que els laïcistes sofrim d’un desig de coherència que, per ventura, siga excessiu. Excessiu no en el sentit que no siga impecablement lògic (un estat laic no ha de consentir símbols no-laics en els seus espais públics) sinó en el de què, per voler ser conseqüents, volem forçar les coses de manera que alteren el sentir profund de la majoria de la gent.

Tenim declaracions constitucionals de laïcitat, i reconegut al mateix nivell el dret a la llibertat religiosa, incloent el dret a no professar-ne cap. Tenim això en una societat on, fora de les elits intel.lectuals, la població es majoritàriament creient. Tenim molt, i potser prou. Hem de forçar la situació, en aquest cas llevant aquest símbol religiós que per a tanta de gent significa tant, per una pruïja legalista? No n’estic segur; i potser l’article de n’Eco (dic potser perquè no sé llegir en italià) va en aquest sentit.

També crec que, la manera com s’ha produït la cosa –venint la prohibició de les llunyanes latituds de la Unió Europea– ha contribuït a la reacció popular; i en aquest cas, comprensiblement. Aquest serà un problema recurrent en el futur, el del ressentiment a posteriori del poder que hem cedit a organismes foscs, incomprensibles, completament allunyats dels llocs on les seues directrius hauran de ser aplicades, i pseudo-democràtics –i ens ho haurem ben merescut, per indolents quan era hora d’oposar-nos-hi.

I no desdenyem també un altre factor –la percepció popular (i tampoc no gaire desencertada) de què, mentre una religió recula en presència pública, d’altra avança.

En fi: que potser faríem bé en considerar tot això. Se m’acut indesitjable posar crucifixos a escoles noves, però qui sap si no és tan greu deixar on són els que ja hi eren en escoles fetes, desobeint Europa si cal.

 I això t’ho diu u que no saps com odia que un parell d’hores a la setmana el seu fill hagi de perdre el temps a escola cursant una alternativa a una intrusa que mai de la vida hauria de ser assignatura, perquè, com diuen els anglesos en aquella expressió tan encertada, it doesn’t belong there. 

Intente respondre ordenadament.
Per començar n’hi ha un aspecte de tot plegat que no vaig mencionar en l’entrada i que potser siga el que més m’irrita: la reacció a la sentència va ser fonamentalment ‘patriòtica’: Europa ens vol furtar la nostra identitat italiana. Això a un país que es va fer contra el poder temporal de l’església, contra l’Estat Pontifici, ja sobta, perquè la identitat italiana (si això existeix) es va fer contra la creu.
Sobre la coherència excessiva, potser tens raó, però ho trobe molt saludable, potser no siga mai massa. Però aquest excés no crec que vulga ‘forçar les coses de manera que alteren el sentir profund de la majoria de la gent‘. I no ho crec perquè el sentir profund de la majoria de la gent pot ser un sentiment religiós, una fe, el que vulgues, però és un fet privat. Jo respecte el sentir profund de tothom, però demane el mateix respecte per al meu sentir profund, i la solució per garantir aquest respecte a tothom és eliminar els símbols religiosos de les aules. Potser caldria recordar que Itàlia, tot i ser un país tradicionalment catòlic, és també un país on, tradicionalment, han existit altres comunitats religioses, com ara jueus i protestants.
El que diu Umberto Eco a l’article, bàsicament, és que la creu ha perdut el seu sentit religiós i per tant no pot molestar ningú, diu que és un símbol laic i neutre. Puc estar d’acord en que una creu com la de la foto, o una penjada al coll de Madonna o la creu de la Union Jack (aquest és l’exemple que dóna Eco de creu despullada del sentit religiós) són símbols laics. Que el professor pose al mateix nivell un crucifix presidint un aula em pareix quasi una presa de pèl. Si jo veig un crucifix presidint un aula no pense en la identitat italiana, ni europea, pense en la religió catòlica.
Els edificis públics italians, i per tant les escoles públiques, són de (i per) tots els ciutadans de l’Estat Italià, no de-i-per els que pertanyen a una religió, no pot haver categories de ciutadans respecte a l’escola, i, sobretot, no per motiu de creença religiosa. Diu l’Eduard que la població es majoritàriament creient, jo no ho sé i no m’importa, aquest país té una Constitució redactada per unes Corts Constituents que van ser democràticament votades, aquest país té el model d’Estat que vol tindre, ho van votar en referèndum i van decidir (i això si que ho sé) majoritàriament que volien una república laica. 
Es pregunta l’Eduard: Hem de forçar la situació, en aquest cas llevant aquest símbol religiós que per a tanta de gent significa tant, per una pruïja legalista?
La resposta, sense dubtes, és sí. Amb tot el respecte pels costums i els sentiments religiosos de les persones, costums i sentiments que podran exercir sense problemes als llocs de culte, a sa casa o on vulguen, però no a l’escola pública. I no és una pruïja legalista, és respectar el dret de les persones d’altres religions o sense religió. Si a mi l’estat em prohibeix fumar als llocs públics jo no hi fume, i ho faig per respecte de la llei i per respecte dels drets dels no fumadors. Fume a ma casa o a espais privats on ho puc fer, perquè m’agrada i és un costum que tinc. Però als espais públics no són els costums -ni els sentirs profunds- el que cal respectar, sinó la llei, i la llei a aquest país no preveu una religió d’Estat, així que el costum de penjar creus a les parets és perfectament respectable a casa dels creients i als seus espais privats, si així ho volen, però no ho poden imposar als espais públics, com jo no impose el meu fum.
I sobre el fet de que la sentència vinga d’un organisme fosc, incomprensible i llunyà i que això en condicione la percepció et done tota la raó, però en aquest cas, a aquest país, també l’estat per a moltíssima gent és un organisme fosc, incomprensible, absent i llunyà.
Crec que n’hi ha coses amb les que cal ser intransigent i els intents de no respectar els drets d’alguns ciutadans (siguen minoria o no) n’és una. I una creu a un aula d’una escola pública és això, és vulnerar els drets d’alguns ciutadans.