mercats

A bella! che te do?

M’agraden molt els mercats, sempre que puc quan visite una ciutat m’agrada anar al mercat i mirar-me les parades i la gent. Venècia, on algunes parades són barques, el mercat de San Telmo a Buenos Aires (no apte per a vegetarians) i el de Valparaiso. A Londres comprava, poquet, al mercat d’Islington, on una tomata costava una fortuna.
M’encanten els mercats sorollosos, plens de colors i d’olors. A Roma de soroll i de colors els mercats en són plens. Hi ha pocs mercats coberts, normalment els mercati rionali són mercats descoberts amb les parades amb sostre, com quioscs, a les places dels barris. El del meu barri és una mica com el barri mateix, popular i amb les parades kosher i les parades halal convivint pacíficament. És molt difícil escoltar italià als mercats romans, el romanesco és la llengua dels venedors (és igual que siguen egipcis o indis, parlen en romà) i a mi al començament em costava entendre’ls. Normalment els dissabtes al matí baixe al mercat a comprar, em posa de bon humor, els venedors i les venedores són simpàtics i graciosos (supose que com a tot arreu) i sempre torne a casa carregada i contenta. I molt desperta, el cafè del bar del mercat del meu barri ressuscitaria un mort, o dos.
Si tinc temps em faig un regal i vaig al mercat de Testaccio, a l’altra banda del riu. És un mercat cobert, a Piazza Testaccio, i és el centre del barri. També a Testaccio el mercat és com el barri, romaníssim i vell. Té fama de tindre la carn més bona de Roma (és el barri de l’antic escorxador) i pareix que es poden trobar talls de carn que ja no es troben enlloc. La verdura és excepcional i ho trobes tutto capato (que vol dir net, excepte la xicoira que te l’has de netejar tu). És realment un racó d’una Roma molt difícil de trobar, amb una llengua i unes maneres que ja no es veuen. El barri va nàixer a la zona del port fluvial dels antics romans, fins a finals del XIX eren els “prati del popolo romano“, on els romans anaven a passar el dia de Pasquetta i s’hi va construir un barri per als obrers de les fàbriques dels voltants.  Testaccio tenia la mala fama que tenen tots els barris portuaris, des del seu naixement va ser un barri ple d’osterie, llegia fa  una estona que al 1884, segons l’Ajuntament, Testaccio tenia el rècord nacional de consum d’alcohol.
El barri va prendre el nom del Monte Testaccio que és una muntanyeta que està enmig del barri formada pels munts d’àmfores d’oli llençats a l’època dels antics romans, un gran abocador de testos del port romà. Fa uns anys l’Ajuntament va decidir traslladar el mercat i quan van fer els controls arqueològics a la zona on el volien posar (on fins els anys 30 va estar el camp de futbol de la Roma) sota van trobar un mercat i magatzems d’època imperial. Pareix que protegiran les restes i construiran un museu dintre del mercat nou. M’encanta que més de dos mil anys després el mercat torne on estava i la idea d’anar a la plaça on anaven els antics romans.

 

8 pensaments a “mercats

  1. Hi tornaré més tard, ara només feia el cafè. S’ha de fruir amb calma, fora d’horaris.
    Només dir-te que un personatge meu que no s’acaba mai (na Laida) volia ser botiguera:
    Hala dones qui la’m compra!
    Hala dones qui la’m compra!
    A Pollença per plaça, alguns diumenges de la meva infància més grenyal, vaig sentir un valencià.
    Ulleres per la vista cansada!
    Ulleres per la vista cansada!
    Però l’impacte més bèstia en un mercat (i és bo de veure que també en sóc afeccionada i és la primera cosa que cerc en una ciutat que visiti) fou al Ninot a BCN a finals de la desena dels espaordidors seixantes. Hi vaig veure, solitari, un d’aquests quioscs monogràfics individuals que tu descrius, un híbrid entre carretó de gelats o venda a la menuda d’arròs amb sípia (Davos), amb rodes, molt estilitzat (com un gegant d’aquests que treuen per les festes) entre ridícul i tràgic: patètic. Per adobar-ho, el que s’hi exhibia era sangonós. Em vaig pensar si seria la parada de Lady Macbeth. Saps què era? “Toro de lídia”. Tal com raja.
    Me’n vaig anar d’allà escapadeta com deu mil llamps, cametes amigues.

  2. Em sembla que al barrejar (ni que siga per la peculiaritat d’aquest mercat tan singular, és clar) els estrats  arqueològics amb l’espectacle de la diversitat de colors i imatges d’un mercat qualsevol en remarques la clau. M’has fet pensar, estrat a estrat en la memória, en el vell mercat del peix de Castelló, separat del mercat de la carn i les verdures. Potser als mercats (hi vages de menut o de gran) és això el que passa, que se’t queden enganxats. Als ulls, al nas, a la pell. I a més, d’alguna manera anar al mercat (“a la Plaça”, com diem a castelló i no només a Castelló) et trau del temps.  L’aire s’envolta de sorolls i densitats i un es sent com en un espai completament propi, completament singular. I a més com si repetires un acte d’una insondable antiguitat. Anem a comprar allí on fa milers d’any algú ja anava a comprar (a castelló, són uns vuit-cents anys, ja saps…) i alguna part del nsotre cervell deu d’adonar-se’n. I per això, supose, quan anem al mercat sempre se’ns fa una mica tard. No?

  3. M’havia deixat les cames-rotges. La xicòria, no? Al bar Bosch, que és al centre da Palma davant la plaça de les Tortugues, a l’entreforc entre Jaume III i el Born, segons quines èpoques de l’any segons quins dies i segons quines hores compareixia ‘sa cama-rotgera’, una jaieta de l’any 1 amb un mocadoret pel camp.
    Hala dones qui vol cames-rotges!
    Hala dones qui la’m compra!
    Si preníem cafè, unes amigues, ens agafava un riallam, llavors que tot ens feia rialles.
    La tia Joanaina i mumare sabien fer cames-rotges, no sé on devers devien anar, amb un xapó i uns sabatots de pell girada. Venien amb les ungles plenes de terra, eren una casta de pageses molt rares. ‘Gent de mar gent de força’, diuen a Pollença per referir-se a nosaltres, barquerols del Moll.
    No n’he tornades a menjar pus mai més. Perquè això que venen a Merca no hi té res a veure amb aquelles herbes aspres, amargues, cargolades, que duien elles,  arrel i tot.

  4. Jo també acabo sempre badant pels mercats: hi ha poques coses que siguin tan boniques com aquesta il·lusió de muinificència. Alguns m’han de deixat amb un barreja d’enveja i felicitat per qui se’n pot servir diariament o simplement fer-hi el passavolant. A Xerès de la Frontera n’hi un de peix que fa plorar (les peixeteres sempre m’han semblat envoltades d’un insuperable erotisme) i tinc grans records d’infatesa del de Sant Carles de la Ràpita.

    Per cert, al Testaccio hi vaig tastar una sublim pajata i altres delícies del quinto quarto. Afortunada tu que pots afartar-te de trippa i coda sempre que et vingui de grat. Ah, els menuts, mai me’n sé estar…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *